Passejar per la vorera del sol... BY LAIA

He obert els ulls (primer un i després l'altre),  encara no havia sonat el despertador i m'he quedat allà estirada, pensant...

I pensava en l'exposició que vaig anar a veure l'altre dia amb la Blanca, de les Dones de l'Afganistan, que per cert hi heu d'anar!, i pensava que no em val aquella història de que són cultures diferents a la nostra i s'han de respectar; que jo no respecto la tradició de pegar les dones i tractar-les com si fóssin una mercaderia, que ho respecti un altre, jo passo perquè em sembla que no té justificació i que no és respectable. Que els hi tallin les mans, com deia aquella cançó de SAU (en un altre context, però també parlava de persones que actuen com si fóssin animals salvatges).
Hi heu d'anar, de veritat, és al Palau Robert i no costa ni un duro.

I també pensava en el concert que vam anar a veure (o millor dit a escoltar), amb la mami i l'Aru, al Palau de la Música. Era un noi de només 24 anys i cec, ... i era un crack el tiu i era tan bonic escoltar-lo, allà dins, que mira que és bonic el Palau,... I aquella senyora tan motivada que teníem asseguda a la fila del davant, que cridava "GRACIAS, GRACIAS IGNASI". I l'Aru i jo ens tronxavem, quina crack la tia, m'encanta aquella senyora.

I en el debat d'ahir per la nit, sobre el documental "Ciutat morta", que ara tothom en parla i que ja era hora. He de confessar que jo no en sabia res de tot això que va passar al 2006, suposo que com tanta gent, per això està molt bé que els mitjans de comunicació, de tant en tant, fagin honor al seu nom i siguin MITJANS de COMUNICACIÓ i INFORMACIÓ, que siguin una eina per donar veu, enlloc de mitjans de cotilleo i realitys de merda. Que mira que són pesats amb els realitys dels pebrots, quin coñazo amb els hermanos, els granjeros i els supervivientes, per favor... I tot això dels cantants i les cançons, què vols que et digui, que cansen una mica i que a mi ja no em fa ni gràcia, a part que pateixo com una burra.

I pensava també en la primavera que vindrà, que podré passejar per la vorera del sol (no torrar-me a la platja en hores fortes, però sí passejar per la vorera del sol, sense amagar-me'n com si fos un vampir), sense perruca i amb cabells!, i podré fer plans pel cap de setmana sense por d'haver-los d'anular perquè no em trobo bé o estic massa cansada. Que bé, poguer passejar per la vorera del sol i fer plans, ... i no estar cansada.

I ja està, que aquest escrit d'avui no té cap "moraleja" (que sé que es diu moralina, però no m'agrada gens ni mica). Només que ho comparteixo amb vosaltres perquè em sento millor i així també la gent s'entén mútuament, no?, vull dir que si ens expliquem, els demés ens entenen, sinó és més difícil, ... que com ja he dit moltes vegades, no som vidents.

ARA by Aru

Bon dia a tots.
Ahir el meu quiropràctic (de fet és la meva...però...com es diu llavors? quiropràctica?) en fi, que em va dir que és molt important pensar en el ARA.
Els que som nerviosos, que tenim mals d'esquena, que acumulem contractures varies, tensions, etc...és bo per nosaltres pensar en el ARA mateix. En avui. No pensar en el passat, en allò que podriem haver fet, en allò que vam fer malament, o en el futur...en el que hauriem de fer, en els plans per la setmana que vé, en el dentista, les factures, la vora d'aquells pantalons que fa tant de temps que dic que cosiré.

ARA és divendres, i m'he aixecat aviat i li he fet un petó al Jordi quan marxava a treballar.
ARA me'n vaig al gimnàs.
ARA estic contenta.
ARA prenc un tè amb llet i està boníssim.
ARA miro una foto a l'instagram que els hi ha agradat als meus cosins.
ARA estic tranquila i tinc temps.
ARA estimo molt a la meva familia, i als meus amics.
ARA us desitjo que tingueu un dia bonic,
O com a mínim...que hi hagi algo de bonic, en el dia d'avui.