Diuen que l'esperança és l'últim que es perd, en alguns casos l'hauríem de perdre una mica abans. No et pots passar la vida esperant. Perquè, no sé si ho sabeu, però també diuen que qui espera, desespera. No es pot tenir tanta esperança perquè tot el temps en què allò que esperes no arriba, fa mal.
I et lleves un dia i penses que avui és especial i que potser... qui sap... I vas cap a Gràcia i està tot ple de gent i de roses i penses que encara queda tot el dia per endavant.
I veus la família i els amics i firmes llibres,
I somrius i estàs contenta i fa sol, quan ningú s'ho esperava. I mires al teu voltant...
I dines rodejada dels que t'estimen i no tens dret a desitjar res més.,, i mires l'hora. Queda encara temps per esperar. I passeges i et regalen un llibre per sorpresa! i et sents feliç i penses "que guay tenir gent així amb mi".
I el sol se'n va i comença a ploure i les últimes parades de roses t'ofereixen 2 x 1 perquè tot això ja s'acaba. I, tot i així, encara te'n queda una mica d'esperança. Però tornes a casa i no hi ha ningú a la porteria, esperant-te sota la pluja amb una rosa a la mà, com a les pelis.
I agafes l'ascensor, esgotada, que ha sigut un dia llarg i tan meravellós! i t'hi han acompanyat tantes persones, tan bones... i et repeteixes a tu mateixa que no pots estar trista, que tens tanta sort.
Però l'esperança, quan te l'arranquen, fa molt mal.
De vegades, l'hauríem de perdre abans.
No et pots passar tot el dia de St. Jordi esperant una rosa d'algú que no vindrà.
Avui és el dia.
"Sing, sing at the top of your voice, Love without fear in your heart. Feel, feel like you still have a choice...If we all light up we can scare away the dark"
sábado, 23 de abril de 2016
jueves, 21 de abril de 2016
CAU LA PLUJA, QUE MULLARÀ... by Aru
"... les paraules que t'escric i fondrà la neu del teu país.
uoooo, Mentre jo t'escric cartes d'amor. Uoooo, Avui t'escriuré cartes d'amor."
Miro al carrer des de la meva taula i em ve al cap aquesta cançó que m'agradava tant. És curiós com recordem les lletres de cançons que fa tantíssims anys que no cantem. Oi? Segur que tots podeu seguir la lletra si dic : "Oliver , Benji...los magos del balón". O si dic: " Bailar pegados no es bailar..." o: "Los diminutoooos, (nadie sabe donde están).." o: " Tonto el que no entienda... (cuenta la leyenda)". En fí, que m'embalo i no paro.
La memoria és un fenòmen extrany. Sovint no recordo un nom, quan m'acaben de presentar a algú i em fa cosa demanar que me'l repeteixin, i en canvi recordo noms de persones que em van presentar fa molt de temps, com el Nil i l'Alexi, de l'Almadrava, o la seva amiga Núria que feia aquell pas de "la bola grandeee...la bola pequeñaaa", mentre movia les mans com si tingués una bola mágica entremig.
Aquest matí mentre caminava cap al metro he notat una olor...de pluja, de mullat, de tancat, no sé com explicar-ho, i m'ha vingut al cap la galeria de casa la iaia: Nosaltres a la cuina mirant com ella feia un sofregit, mentre la pluja ressonava sobre les cortines de la galeria, i feia aquesta mateixa olor. La memoria, que ens sorprèn de sobte.
Els dies com avui ens porten records d'altres dies plujosos, que potser pensavem que havíem oblidat:
Jo dins d'un cotxe llogat, amb el meu pare, a Santiago de Compostela, escrivint missatges (encara no hi havia whatsap).a un noi que havia conegut;
Calella de Palafrugell, un dia d'agost que semblava que s'acabava el món, i els socorristes no havíen de treballar;
Una tarda al sofà, aquest hivern, tapadets amb la manta i amb escusa per no sortir.
Una casa a Banyoles, amb amigues que es feien massatges a la cara;
La Romina i jo, al pati de l'escola, saltant sota la pluja per posar-nos malaltes i poder faltar a classe.
...Així que, avui, m'agrada que plogui.
uoooo, Mentre jo t'escric cartes d'amor. Uoooo, Avui t'escriuré cartes d'amor."
Miro al carrer des de la meva taula i em ve al cap aquesta cançó que m'agradava tant. És curiós com recordem les lletres de cançons que fa tantíssims anys que no cantem. Oi? Segur que tots podeu seguir la lletra si dic : "Oliver , Benji...los magos del balón". O si dic: " Bailar pegados no es bailar..." o: "Los diminutoooos, (nadie sabe donde están).." o: " Tonto el que no entienda... (cuenta la leyenda)". En fí, que m'embalo i no paro.
La memoria és un fenòmen extrany. Sovint no recordo un nom, quan m'acaben de presentar a algú i em fa cosa demanar que me'l repeteixin, i en canvi recordo noms de persones que em van presentar fa molt de temps, com el Nil i l'Alexi, de l'Almadrava, o la seva amiga Núria que feia aquell pas de "la bola grandeee...la bola pequeñaaa", mentre movia les mans com si tingués una bola mágica entremig.
Aquest matí mentre caminava cap al metro he notat una olor...de pluja, de mullat, de tancat, no sé com explicar-ho, i m'ha vingut al cap la galeria de casa la iaia: Nosaltres a la cuina mirant com ella feia un sofregit, mentre la pluja ressonava sobre les cortines de la galeria, i feia aquesta mateixa olor. La memoria, que ens sorprèn de sobte.
Els dies com avui ens porten records d'altres dies plujosos, que potser pensavem que havíem oblidat:
Jo dins d'un cotxe llogat, amb el meu pare, a Santiago de Compostela, escrivint missatges (encara no hi havia whatsap).a un noi que havia conegut;
Calella de Palafrugell, un dia d'agost que semblava que s'acabava el món, i els socorristes no havíen de treballar;
Una tarda al sofà, aquest hivern, tapadets amb la manta i amb escusa per no sortir.
Una casa a Banyoles, amb amigues que es feien massatges a la cara;
La Romina i jo, al pati de l'escola, saltant sota la pluja per posar-nos malaltes i poder faltar a classe.
...Així que, avui, m'agrada que plogui.
viernes, 26 de febrero de 2016
A veces te enamoras... BY LAIA
Llevo días queriendo escribir sobre un tema que aparece frecuentemente en las conversaciones que tengo con mis amigas, sobretodo con las solteras. La mayoría de ellas coinciden en que tienen muchísimas ganas de enamorarse y sí, esa es la frase, "ganas de enamorarse". No "ganas de ligar", no "ganas de casarse", no "ganas de ...". No no y no. GANAS DE SENTIR ESO, de emocionarse, de que alguien te proponga un plan y te mueras por hacerlo. Ganas de cosas nuevas, de montañas rusas, de sonrisas que no pueden contenerse...
Y yo, que creo tan firmemente en la comunicación, como muchos ya sabéis, os voy a hacer un favor, me siento generosa hoy. Os voy a dar un consejo, que es gratis, SI OS GUSTA ALGUIEN PROPONEDLE UN PLAN, avanzad, SIEMPRE HACIA ADELANTE. Las cosas que no avanzan se estancan y las que se estancan aburren... y acaban perdiendo todo el interés. Nadie está allá eternamente. Si no lo haces tú lo hará otro U OTRA, que no estamos para sexismos, por supuesto.
Y a veces haces planes con aquél de quien estás enamorado, en ese orden, pero otras te enamoras de quien te propone los planes. La vida es así, os lo digo muy en serio. Never know... (Si queréis otro día escribo otra entrada específica de este último tema del órden del enamoramiento).
miércoles, 10 de febrero de 2016
HI HA GENT MOLT GUAI QUE S'HO CURRA....by Aru
De repent busco una masia on celebrar la nostra boda (La meva boda!). De repent pago el lloguer de la nostra casa on fa dos anys que vivim. De repent sembla q els dies ja no són tan curts, i estem al segon trimestre, i demanem les vacances d'estiu per coincidir amb les parelles. De repent veiem que potser sí que era més fàcil la vida s'estudiants, i ens adonem que no era veritat allò de "clar, vosaltres sou grans i feu el que voleu i quan arribeu a casa ja no heu de fer res!, però nosaltres tenim deures, quina barra!". De repent les amigues ja no poden fer birres, i sembla que només jo surto de nits, i tinc amics que en fan 40 i nens al voltant que ja són molt grans. De repent, veig el video de la boda d'un amic...on aparec acompanyada d'un criu.... que de repent també es casa.
De repent m'adono que no sé ni si és correcte això de "de repent",però ara no ho penso canviar.
De repent, com diria Sabina, las niñas ya no quieren ser princesas, sólo queremos ser como somos , i de repent no ens importa el que pensin de nosaltres, sino el què pensem nosaltres de nosaltres.
De repent, avui, sortiria aquí al pati i cridaria QUE NO EM VINGUIN AMB TONTERIES, QUE HI HA COSES QUE IMPORTEN, I GENT QUE S'HO CURRA...I ELS ALTRES SE'N PODEN ANAR PORAHI.
De repent veig que no deu ser tot tan de repent, oi,? Alguien me habrá robado el mes de abril...pero mayo no se me escapa.
De repent disfruto d'aquest minut, aquí cosint cors de tela
De repent m'adono que no sé ni si és correcte això de "de repent",però ara no ho penso canviar.
De repent, com diria Sabina, las niñas ya no quieren ser princesas, sólo queremos ser como somos , i de repent no ens importa el que pensin de nosaltres, sino el què pensem nosaltres de nosaltres.
De repent, avui, sortiria aquí al pati i cridaria QUE NO EM VINGUIN AMB TONTERIES, QUE HI HA COSES QUE IMPORTEN, I GENT QUE S'HO CURRA...I ELS ALTRES SE'N PODEN ANAR PORAHI.
De repent veig que no deu ser tot tan de repent, oi,? Alguien me habrá robado el mes de abril...pero mayo no se me escapa.
De repent disfruto d'aquest minut, aquí cosint cors de tela
jueves, 28 de enero de 2016
La iaia divertida BY LAIA
Avui és 28 de gener... ja fa dies
que el veig venir pel calendari. És el cumple de la iaia. Quan m'he
llevat i he pensat "ja ha arribat el 28 un altre cop", m'he
posat trista un segon, però després he recordat quan dormiem a la
seva habitació, amb el plegatin, escoltant "Parlar per parlar".
I he començat a recordar moltes altres
coses, ...que a ella li agradaria que la recordéssim rient, segur!
Quan érem petites sempre sèiem
malament per tot arreu, com tots els nens. Sèiem a les cadires i ens
gronxavem només recolzades en les potes del darrera, o sèiem damunt
del raspatller del sofà i ens tiravem cap enrera... fèiem aquestes
tonterietes tan divertides. I un dia la iaia va seure al raspatller
del sofà amb els peus penjant, com si la veiés... tan mona, amb la
seva faldilla per mitja cama i les seves mitgetes finetes... i les
sabatilles, bé, doncs es va enfilar allà com un canari i es va
caure cap endarrera i es va fotre una òstia al clatell amb la taula
de vidre, pobreta! Crec recordar que es va fer sang i tot... Després
rèiem però! Vam riure tantes vegades recordant-ho!
I quan anàvem a la platja, a Badalona,
que abans de marxar ella ho deixava ja tot a punt pel dinar. Alguna
cosa fresqueta generalment, que no donés molta feina; una amanida de
pasta, uns ous farcits... ensaladilla només si era sense mayonesa i
sense pèsols (que a l'Aina els pèsols no li agraden). Hi anàvem
amb ella i la Maria, la seva amiga, i ens ho passavem molt bé totes
cinc. I per la tarda anàvem a patinar per la Rambla i la iaia seia
en un banc i saludava a la gent que coneixia i ens donava diners
perquè anéssim a buscar un gelat o unes patates a la xurreria
aquella del Carrer de Mar. Un dia, patinant per la Rambla de Badalona
vam fer-nos amigues d'una nena i quan ens va preguntar els noms i
l'Aruna li va dir el seu, la nena va respondre: "Ah, yo también
me llamo Aruna". I va seguir patinant i nosaltres no ens la vam
creure i vam córrer a explica-li a la iaia que va riure i ens va dir
"no li feu cas...".
I recordo la cara de la iaia el dia que
l'Aru i jo fèiem la comunió (sí, vam fer la comunió, tonterietes
d'aquestes que es fan quan ets petita... i vols una festa i ser el
centre d'atenció), quan ens va veure arribar amb els cabells
sueltos! Havíem anat a la pelu, que es deia "Pelitos",
allà al carrer Lluçà, i ens havíen fet un monyo de puta mare però
nosaltres dues vam anar corrents cap a casa perseguint-nos i quan hi
vam arribar ja no portavem el recollit sinó uns cabells despentinats
amb 4 clips penjant. I ella que volia que anéssim sempre peninades i
no hi havia manera... Pobra dona! Quan el capellà ens va dir i
repetir "el cos de Crist" i nosaltres no sabiem que havíem
de dir "Amén" no li vaig veure la cara a la iaia... però
casi que millor.
Era molt carinyosa i molt divertida,
sobretot quan ens explicava que s'havia trobat una veïna i que li
havia dit allò o allò altre i la imitava fent veus i cares... i
nosaltres ens pixàvem. Que bona que era!
Encara que l'enyoro cada dia, és igual
el temps que passi, em quedo sempre amb els somriures i amb la imatge
aquella d'ella ballant amb un Ginés molt petit al menjador de casa
seva, tan feliç!
miércoles, 30 de diciembre de 2015
FINALES FELICES... by Aina
Hay finales que nos ponen
tristes y nostálgicos, como el final de un libro que nos ha gustado mucho y de
cuyos personajes, que ya sentimos como de la familia, no nos queremos despedir,
o el final de las larguísimas vacaciones de verano cuando éramos niños, que
parecían infiniiiiiiitas, o el final de uno de esos días en que, si planearlo, todo
sale redondo e intentamos alargarlo al máximo enlazándolo con una noche de gin
tonics, risas y amigos hasta que de nuevo sale el sol.
También hay finales
alegres, llenos de esperanza y expectativas, que abren puertas a nuevas aventuras y oportunidades; como el final de una relación en la que nos sentíamos
atrapados e incapaces de avanzar, o el último día de carrera, o el final del
curso escolar, ese día sí que era la ostia, o el final del frío invierno que hace
posible la llegada de una nueva primavera (y de un nuevo Primavera). Y también está el
final del año. Acaba el 15 y empieza el 16 y nadie se pone triste, nos vestimos de
fiesta y lo celebramos brindando con cava y comiendo las doce uvas (esa
tradición sí que no se pierde por muy modernos que seamos). El fin de año hay
que festejarlo, eso no se discute, y aunque en realidad sólo pasemos de un día
a otro, como todos los días, el cambio de año nos hace sentir más fuertes,
capaces de marcarnos nuevos propósitos convencidos de cumplirlos, como si el día 1
resurgiéramos cual ave Fénix para hacer las cosas mejor y hacernos
mejores a nosotros mismos. Nos liberamos de todo lo que no queremos, lo dejamos
atrás y dejamos espacio para que quepan nuevas ilusiones, proyectos, alegrías,
y muchas cosas buenas. En pocas palabras soltamos lastre, y entramos en el nuevo
año ligeros de cargas, sin culpas ni reproches (la mayoría de veces dirigidos a
nosotros mismos), viendo en ese cambio de número un mundo de posibilidades con
todo a nuestro favor. Solo es una noche,
un cambio de página en el calendario, pero somos capaces de darle un
significado transformador, que nos libera y nos hace creer que por muchos
errores que cometamos, podemos hacer las cosas mucho mejor, este año sí. Y esa
sensación de poder hay que aprovecharla. Así que os invito a que mañana comáis cada uva
como si estuvierais mordiendo a la vida, vuestra vida, diciéndole que se
prepare porque estáis decididos a exprimir este año intensamente, a vivirlo con
ganas y con sonrisa todos los días, a aprovechar cada minuto con la familia,
con los amigos, con los que importan y valen la pena, y sobre todo que vais a
vivirlo con mucho corazón, lo primero, siempre, el corazón. Eso que no cambie nunca por muchos años que
pasen. Porque cuando el corazón se para, ya sabemos lo que ocurre.
Tomando prestadas las palabras de Extremoduro: Ama, ama, ama, y ensancha el alma.
Eso es lo que os deseo y en lo
que yo creo.
Que tengáis un año
espectacularmente maravilloso.
martes, 29 de diciembre de 2015
ARRIBA LOS DE SIEMPRE by Aru
Aquí estic. Asseguda davant l'ordenador, escoltant "Not fire, not ice" de Ben Harper, i pensant a qui podria fer feliç jo, d'una manera senzilla... i possible. Crec que ho faig sovint, lo de dir coses bones als altres, de dir a la gent que estimo que els estimo, de dedicar una cançó per alegrar el dia...
Però m'agradaria poder regalar-li al meu pare una caseta de fusta (on hi capiguem tots) a la Cerdanya, on passar els caps de setmana, i una feina brutal per l'Aina, on pogués demostrar tot el que sap, i un avió privat pel Ginés perquè ens vingués a veure més sovint...i un cotxe descapotable, ben bonic, per la Laia, que fos automàtic i fes tot el que es pugui fer ell solet, perquè ella anés relaxada (o no) cantant Cindy Lauper, amb el seu mocador al cap. I un cotxe qualsevol, però amb xòfer, per la meva mami.
I una Harley pel Jordi, perquè em portés a fer la Ruta 66.
Però no puc.
Així que per ells, pels meus amics, LOS DE SIEMPRE, i per tots vosaltres que ens llegiu, us regalo un descobriment que em va regalar l'Àlex pel meu cumple: EGON SODA:, i per començar, aquesta cançó:
FELICITAT, AMOR i SALUT per a tots vosaltres, en aquest 2016 que ja arriba, i sempre.
Però m'agradaria poder regalar-li al meu pare una caseta de fusta (on hi capiguem tots) a la Cerdanya, on passar els caps de setmana, i una feina brutal per l'Aina, on pogués demostrar tot el que sap, i un avió privat pel Ginés perquè ens vingués a veure més sovint...i un cotxe descapotable, ben bonic, per la Laia, que fos automàtic i fes tot el que es pugui fer ell solet, perquè ella anés relaxada (o no) cantant Cindy Lauper, amb el seu mocador al cap. I un cotxe qualsevol, però amb xòfer, per la meva mami.
I una Harley pel Jordi, perquè em portés a fer la Ruta 66.
Però no puc.
Així que per ells, pels meus amics, LOS DE SIEMPRE, i per tots vosaltres que ens llegiu, us regalo un descobriment que em va regalar l'Àlex pel meu cumple: EGON SODA:, i per començar, aquesta cançó:
FELICITAT, AMOR i SALUT per a tots vosaltres, en aquest 2016 que ja arriba, i sempre.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)