Fa rato que parlo sola i quan em llevo ja parlant sola (mentre em vesteixo, em rento les dents, vaig cap al metro...) és senyal que tinc moltes coses a dir. El tema és que avui estic pletòrica, com deia aquell famós anunci: “hoy me siento Flex”.
Ahir em van donar una bona notícia... que en realitat no ho
era, o sigui que el que em van donar va ser una NO MALA NOTÍCIA... Deu ni do la
pixa un liu que us estic fent de bon matí.
Exemple que no té res a veure amb el meu cas però m’anirà bé:
(millor anem a lo pràctic)
Fa uns dies que tens mal rotllo a la feina, s’ensumen
canvis, creus que pot ser que et despedeixin i resulta... QUE NO, QUE NO ET
DESPEDEIXEN, o sigui que segueixes com estaves, no t’ha tocat la loto ni t’han
regalat res (que a mi nadie me ha regalado nada ;) CONCLUSIÓ: t’han donat una NO MALA NOTICIA.
Total que ahir estava super contenta i més contenta encara
compartint una canyeta amb dos dones alegres, que només se’ns sentia a nosaltres
en aquell bar, i que bona la canyeta aquella de la mida ideal eh! ... els cerveseros
sabeu a quina em refereixo (aquella que no té temps a escalfar-se).
I que avui, com que ja estic tranquil·la (bé, ja m’enteneu), em puc tornar a prendre el meu cafè amb llet i no cal que vagi de til·les, que... això de la til·la quin catxondeo... que vaya timo Senyor Tilo, VAYA TIMO!!!!.
Ah, i una altra cosa... que a sobre... ATENCIÓ... AVUI
COBREM que ja és final de mes... Però quin dia tu! ¡Hoy se sale!. Jo ja sé què
em compraré aquesta tarda per celebrar-ho tot plegat J I ja és dijous, un altre cop?
Joder, això no sé si m’agrada o em fa por, us ho juro que el ritme del temps de
vegades m’espanta. Així que, ja ho sabem tots plegats però... DE VERITAT: CARPE DIEM!.
Avui és casi perfecte...
