...QUE SEAN DE BOHEMIA.... by Aru

Recordo un dia que feia fred,i plovia, i anavem amb xancles pel cor de la torre Eiffel... i era el dia dels enamorats, en ple mes de juliol.
Recordo un dia d´abril, a Holanda... que vaig rebre unes flors... també era el dia dels enamorats.
Recordo un altre dia dels enamorats... al mes de setembre,, a sevilla, sopant pintxos de bacallà fumat amb salmorejo a una placeta...
Me´n recordo d´un altre, un 24 de desembre que vam dormir els dos abraçats al sofà...per poder obrir tots junts els regals...
Un altre, al mes d´agost, crec, que ballàvem agafats, sobre la gespa, sota les estrelles, mentre sonava "...and so it is...just like you said it would be..."
Un de taaaaants.
Ara mateix estic a Praga... diuen que un dels llocs més romàntics del món.
I...sí, és veritat que és màgic, i preciós...
I prefereixo estar aquí que a mil altres llocs eh...que si hay que pisar cristales...
Però qualsevol lloc pot ser el lloc més romàntic del món, igual que qualsevol dia pot ser el dia dels enamorats.


Només depèn de qui tinguis agafan-te de la mà.

Qui vol un Udon més? ... By Laia

Quan era petita cantava una cançó que m’havien ensenyat a l’escola, que deia “hi ha una parada de xurros al carrer Urgell cantonada Borrell, i fan xurros molt bons...”. Ens feia molta gràcia perquè al final de tot confessava la cançó que no hi havia cap parada de xurros “al carrer Urgell cantonada Borrell, perquè són paral·lels”.

Quan érem petites el meu pare ens portava a menjar unes pizzes boníssimes al Sorrento. Ens encantava seure a les taules de l’entrada, hi havia com una mena de bancs (no cadires normals, així que era súper diverit) i a més a més des d’aquelles taules vèiem el pizzero com preparava la massa i la feia volar pels aires, com posava tots els ingredients i les introduïa en aquell forn tan diferent del que hi havia a la cuina de casa.
Feia una olor quan entraves al Sorrento!.
De més gran hi vaig portar a les amigues del Thau, a algun amic, a algun novio, també hi vaig sopar mano a mano amb l’Aru, amb les de l’insti, ... hi vaig anar tornant, em coneixien (de vista, no de nom) i m’encantava. Era un restaurant senzill i bo.
L’última vegada que hi vaig anar deu fer uns 5 mesos, amb un amic que estava refredat  i que no notava el gust de res (afortunadament ell també hi anava de petit i se’l podia imaginar, el gust de tot).
Fa un parell de dies em vaig assabentar que l’han tancat. Ara hi ha un Udon d’aquests on fan noodles. D’aquest com n’hi ha tants a Barna. De Sorrento només n’hi havia un. Em va fer ràbia i molta pena.
Vaig pensar que faré com els meus pares amb mi, quan tingui fills i vulguin sopar PIZZAAAAAA els hi diré: “aixxxx, si hi hagués el Sorrento”  “el què mama?” “A Travessera de Gràcia hi havia un restaurant que es deia Sorrento i que la mama hi anava quan era petita amb l’avi, i després amb els seus amics, i fèien unes pizzes... mmmmmmh”.
 Ahir li vaig preguntar a l’Aru si li havia dit ja al papi que ens han tancat el Sorrento i em va respondre que no, que no havia pogut. Jejejeje, sembla una tonteria però ens han tret un paisatge dels nostres records infantils, poca conya que és un petit drama.

Ya vale amb el San Tontín... By Laia

A veure una coseta només, les persones que estan enamorades ja estan super mega contentes (i atontades també) i no necessiten veure cors per tot arreu, no? No cal que totes les botigues posin cors pels aparadors, que els portals d’internet pengin banners d’enllaços a escapades romàntiques... Vull dir que AVUI no cal, no? Que dic jo que si has hagut de preparar algun mega super regal moníssim de la muerte no esperaràs al dia d’avui per fer-ho, o sí? Que ens bombardegin des de fa un mes amb la tonteria de San Tontín ok, però avui ens podrien deixar tranquils, collons!. I que no passa res eh! que jo me’n alegro molt per tots els enamorats, però YA VALE! QUE ENS DONGUIN UN “RESPIRO”. A part que jo aquesta nit tinc super plan, ... tinc un plan de champions! ;)

 Feliç Sant Tontín a tothom! Mil muas!

P.D. En cas que el Barça perdi aquesta nit ens podem trobar tots els singles culés al paqui de la cantonada... a veure què ens donen... que tingui molta graduació ;)

FRUITS ...by Aru

A vegades...quan esperes molt una cosa, i tens paciència... a vegades arriba.
A vegades passa.
I llavors...és brutal,oi?
Perquè t´ho has imaginat tants cops... ho has somiat tants cops...
que ja semblava això, un somni.
I sembla que els somnis... no s´hagin de fer mai realitat.
és com el que té un hort, i el cuida, i el rega, i espera mesos i mesos...  i un dia surten tomàquets, i enciams... i carxofes...
Però a vegades plou, o el descuides... i de l´hort no surt res.
...

Al final... va nevar.

I ho vam disfrutar rient, saltant, tirant-nos boles de neu... i mirant al nostre voltant.

Felicitem un amic... By RuRu's

Les RuRu sisters et desitgem que siguis molt feliç, que disfrutis, que riguis i que trobis alguna de les coses que busques en aquesta nova edat (que ja comença a ser ser seriosa eh xatet!) ...  

Que todas las noches sean noches de boda, que todas las lunas sean lunas de miel.

MOLTÍSSIMES FELICITATS SERGI. Un petó per triplicat des del blog “de les arrugues”.

http://grooveshark.com/#!/s/Noches+De+Boda/4qfZXE?src=5

Tornar a Puigcerdà, BY LAIA

Vam marxar divendres al vespre, en un cotxe quatre noies, més de quatre maletes, i moltes ganes de desconnectar. I ha sigut, com sempre, fabulós. Ens ha tocat l’aire, ben tocat, i fins la neu; hem conegut nous llocs, nova gent, hem ballat, he menjat una pizza de gírgoles i pernil d’ànec espectacular, hem tornat a l’Antiga (que guay l’Antiga, i que bé que ens tracten sempre), hem dormit poc, hem rigut molt, ... hem desitjat que la neu tallés les carreteres i no poguéssim tornar. Però vam tornar (després de jugar pels carrers blancs com nenes emocionades de ciutat que no estan acostumades a veure nevar).  Estic aquí al despatx i penso que estaria tan bé al “Central” fent un cafè, en el sofà aquell de la taula del fons... Nosaltres ens adaptem fàcilment ok, ens integrem i ens enamorem ràpidament dels llocs, de l’ambient, de la gent... Però és que Puigcerdà sempre ens rep amb els braços oberts i ens deixa marxar... amb una mica de recança... I això ens encanta. Sempre ens emportem alguna abraçada, aquest cop la del Jan. Tornarem aviat.

ESPERANT QUE PASSI ALGO... by Aru

bufff... quin fred.
Acabo de treure la mà per la finestra... i no neva.
Però jo estic esperant.
Vaig mirant cada 2 minuts... aviam si una mica de màgia ens alegra la vida. O almenys el dia.
Què tindrà la neu que fa tanta ilusió ...? Suposo que és perquè no hi estem acostumats, aqui a Barna, vull dir.
Torno a mirar... però res.
És com... esperar que passi algo emocionant,oi?
Com si nevés... i això fes que tot fos una mica més bonic.
Que tots pensem en altres vegades que vam veure nevar. En com ens tiravem pel tobogan de plaça Comas, amb les botes xopes, i el barret aquell pelut. I feiem fotos...
Es com si nevés... i fos algo que ens unís a tots. Perquè a casi tothom li agrada ,oi, que nevi?
M´acosto al vidre, em fixo, casi em poso guenya... però res. De moment no passa res.
Teclejo a l´ordenador, amb els meus guants sense dits, i penso...
Va...
que passi algo maco...
va...
que en tenim ganes...