Avui és el dia.

Avui és el dia.
"Sing, sing at the top of your voice, Love without fear in your heart. Feel, feel like you still have a choice...If we all light up we can scare away the dark"

lunes, 29 de noviembre de 2010

Mai diguis MAI... By Laia

Avui parlant amb una companya de feina ha sortit el tema de l’abort. És un tema molt complicat ja que entrem sempre, volguem o no, en qüestions morals, o ètiques, díga-li com vulguis... i això... pffff, és... molt complicat. Porto hores donant-li voltes perquè m’hi ha fet pensar, però no perquè dubti de la meva postura, és que em fa ràbia el posat que adopta aquesta gent que està en contra de l’abort que et diu NO ÉS QUE JO NO ESTIC A FAVOR DE L ABORTAMENT i et mira com si no pogués compartir mai la teva opinió, salvatge, egoïsta... Et miren com dient: No, és que jo no sóc com tu... Em fa ràbia perquè es creuen que són molt bons, molt com cal... i que tenen més principis que tu, que series capaç DE TREURE-LI LA VIDA A UN SER VIU, però em sembla molt hipòcrita, què vols que et digui, que no vegin que és mil cops més salvatge tenir un fill quan no el vols tenir, quan no pots mantenir-lo, quan estàs malalt o malalta i no el podràs cuidar, quan l’hauràs de donar en adopció i ves a saber com el cuidaran, o si el cuidaran o no, o el tindran lligat en un bressol i ple de mocs tot el dia,... i resar tota la vida perquè hagi trobat una família millor que la que tu li podies donar, quan naixerà amb una malaltia ja sigui física o mental que no el deixarà mai viure de forma digna, ... no crec que hi hagi gent que DEFENSI l’abortament, només que no el condemnem, que entenem que... de vegades, NOMÉS DE VEGADES, és millor no tenir un fill si no li pots donar COM A MÍNIM una vida digna. I això no és una apologia a l’abort... més aviat una apologia a LA VIDA.

SEI GRANDE, GRANDE, GRANDE by Aru

Fa dies que vull explicar-vos coses i no trobo temps.
Que vull dir-vos, per exemple, que el Toni, un nen de 3 anys molt educat i molt correcte, té un gos que es diu...: "Com es diu el teu gos Toni?" Em mira amb cara de póquer. "Gos", contesta. ok.
També us volia explicar que el Bruno ahir em va preguntar "Què és el vent?" i el Pol li va contestar molt convençut "El vent és la fulla". Moolt bé tu.
L´Àlex l´altre dia va caure per les escales perquè unes nenes grans el van intentar agafar a coll, i ell no es va deixar. El vaig curar i quan ens les vam tornar a creuar es para davant d´elles tot sèrio i diu, assenyalant-les una per una: "Tú me has hecho pupa. Tú me has hecho pupa. Tú me has hecho pupa." Boníssim. elles van fer cara de "és petit i diu tonteries" I jo no vaig dir res. Tontetes!
Tampoc he trobat temps per publicar que el Rootxi també s´ha unit al club dels 30. I això vol dir només que és millor que abans...i no tan bò com serà demà. Perquè ell és així de gran. És enorme. I no per l´edat.
I posats a felicitar... Estic molt contenta pels que han de venir, pels que s´han de casar, pels que es segueixen unint al club, pels que heu trobat feina... FELICITATS!
I per acabar: Vaig anar a veure el Xavier Rudd a l´
Apolo. Va ser brutal. Un crack de tiu que ho toca tot i que encomana el seu super bon rollo.Escolteu-lo que val molt la pena.

martes, 16 de noviembre de 2010

A LA ITALIANA by Aru

Ahir abans de posar-me a dormir vaig agafar un diari que tenia tirat al costat del llit, de fa dies, que encara no havia llegit. L´obro per una pàgina qualsevol i busco el crucigrama. Mentre passo pàgines em trobo amb els "Anuncios", aviam... N´escullo un a l´atzar: "Abuela. Rica, dame sexo y yo te compensaré bien" Joder!
Feliços somnis Aruna...
Hi ha 9 anuncis en aquesta secció de "Adultos"; 8 són de senyores madures buscant sexe i 7 ofereixen diners a canvi.
Com està el panorama no??
Me´n vaig a dormir...
Sort que avui em desperto fresca com una rosa, i fa sol, i aquesta nit vaig al concert de Xavier Rudd, i recullo la roba estesa. M´agrada recullir la roba estesa a fora, amb el solet a la cara... No sé, sempre m´imagino que és l´escena d´una pel.lícula, rollo italiana, i que m´estan filmant des del balcó de davant.
Tenim un dia preciós per endavant... que el disfruteu.

domingo, 7 de noviembre de 2010

DE ARMAS TOMAR SIN CHALECO ANTI-BALAS by Aru

Avui és el meu aniversari. El nostre aniversari. Fem 30 anys. Joder... 30 anys!! Jo, quan era petita, o quan era més jove, pensava que em sentiria més gran quan tingués 30 tacos. Que seria una persona adulta amb la vida resolta, amb parella, fills i casa. I amb jardí. I amb pasta. Crec que quan ets petit i t´imagines a tu mateix, de gran, sempre et veus feliç, sense problemes de diners, amb una casa gran i maca, oi?
No tinc un jardí, ni una piscina... però no em puc queixar. I tant que no.
No ho tinc tot... però soc feliç.
I al fi i al cap d´ahir a avui només ha passat un dia, i no ha canviat res (bueno, ha canviat que tinc un ressacón padre i ja està).
I fer anys només vol dir que passa el temps... i això ja ho sabem.oi? No cal que sigui el nostre aniversari. Però si això serveix per reunir a la gent que t´estimes i fer una festa i ballar i riure i veure fotos i recordar coses... Doncs a mi m´encanta fer anys.
Adonar-te que tens amics de fa més de 25 anys! Recordar tantes nits de juerga; Viatges, dinars i sopars en bona companyia; Tornar a eplicar les mateixes anècdotes (i tornar a riure) de les pintes què fèiem al cole, dels profes de l´institut, de la síndria de Salardú; recordar els estius juntes, els campaments, les campanes, els nadals, aquell estiu a Calella, aquell Doctor Music, aquella boda, aquells bars cutres on anavem, aquella esquiada, aquell viatge a Mallorca, la Cantina, els sopars-cabra, l´acampada... Els cromos de picar, les sèries, els dibuixos...
I tantes cançons!
Fer anys serveix per celebrar-ho, i per mirar enrera i comprobar que tens tantíssims records bons i tantíssima gent que t´estima, i a qui estimes.

Felicitats Laia. T´estimo moltíssim. Si a la panxa m´haguéssin preguntat de qui voldria venir acompanyada a aquest món... T´hagués escollit a tu. Segur. Vaig tenir sort. O potser m´ho van preguntar i no ho recordo. Pot ser. No recordo el què vaig fer ahir a la nit! (Per cert...algú sap què en vaig fer del meu piercing???Qui em va regalar unes calcetes de colorins molt mones???)


Als altres... gràcies per ser-hi. A les nostres vides.


Quan vaig fer 17 anys un amic em va escriure un poema preciós. Jo no us l´escriuré, però si que us en regalaré un de Miquel Martí i Pol, que m´agrada molt.

No demano gran cosa:

poder parlar sense estrafer la veu,

caminar sense crosses,

fer l'amor sense haver de demanar permisos,

escriure en un paper sense pautes.

O bé, si sembla massa:

escriure sense haver d'estrafer la veu,

caminar sense pautes,

parlar sense haver de demanar permisos,

fer l'amor sense crosses.

O bé, si sembla massa:

fer l'amor sense haver d'estrafer la veu,

escriure sense crosses,

caminar sense haver de demanar permisos,

poder parlar sense pautes.

O bé, si sembla massa...




Jo només demano seguir compartint el meu camí amb tots vosaltres.

30 petons a cada un.




viernes, 5 de noviembre de 2010

COM UNA NENA ...by Aru

Ja sabem que els nens viuen en el seu món de fantasia i tot això... Però a vegades, si ens hi deixem arrossegar, podem viure coses màgiques de debò, i pagar 5 euros per un croissant invisible... (i no hi ha canvi senyora!), o comprobar que una pedra pot ser xocolata o nata, o que els petons de papallona són molt divertits (I ja no t´explico els d´esquimal!).
També podem aprendre que sempre ens podem preguntar I PER QUÈ???, o que el papi es muy bueno y la mami es pesada i que un conte pot ser la cosa més emocionant del món...si et creus que és veritat.
Com la majoria de vegades...tot depèn de com ´t´ho vulguis mirar.
I a mi m´agrada mirar-m´ho com una nena, de tant en tant.

viernes, 29 de octubre de 2010

... que todas las noches sean noches de boda, que todas las lunas sean lunas de miel... BY LAIA

Uffffffffffffffffffffffff...
No se ni com començar, és difícil dosificar tantes emocions i transformar-les en paraules perquè no surtin disparades, de cop, a saco i sense sentit.
Comencem pel principi; ahir... per la nit... vam anar al concert del Sabina. Podria limitar-me a dir NO TINC PARAULES i acabar el comentari del dia amb un punt i final, però sí que en tinc...
Dir que va ser FANTÀSTIC, BRUTAL, EMOCIONANT seria quedar-nos curts, no va ser tot això sinó LO SEGÜENT (com diria la meva cosineta).

Jimena no traiciona por treinta lucas, y en vez de silicona bajo el jersey,
tiene un jardín con dos terrones de azúcar...y un potpurrí de Chabuca con J. J. Cale.

El St. Jordi estava ple i vibrava (literalmemt), la gent va començar una mica tímida, prudent... què voleu som catalans! però a la 3a cançó ja s’havia anat caldejant l’ambient i tot i que totes les entrades eres amb seient vam passar gran part del concert de peu, ballant, cantant (o cridant eh Aina! Jejeej), sentint, emocionant, recordant (perquè això sí que ho tenen les cançons, que et recorden, vulguis o no, moments, persones...).

Y cuando vuelves hay fiesta en la cocina, y bailes sin orquesta y ramos de rosas con espinas… Com han de ser, i tant que sí, que les roses, sense espines… no són roses.

Va cantar PRINCESA, amb tot el Palau de peu, super entregat, ... jo flipant, era tan emocionant. Peor para el sol, Noches de boda, Quién me ha robado el mes de abril... bufffffffffffff...

Y nos dieron las diez y las once mentre el Sabina ens conquistava a cada paraula i a cada mirada (que la veiem ve per les pantalles). Relament té una mirada ... melancòlica... molt melancòlica, com la “calle”, ... y desnudos al anochecer nos encontró la luna. I jo la vaig ballar (a distància) amb el cosí més guapo del món ;)

En mi casa no hay nada prohibido,pero no vayas a enamorarte. Con el alba tendrás que marcharte para no volver... Ho intentaré... se’m fa difícil si em cantes aquestes coses, però ho intentaré.

Para mi deleite, o mi tortura, he de confessar que no ho se ben bé, va cantar AMOR SE LLAMA EL JUEGO, que és d’aquestes cançons que ja podries treure el punyal i clavar-te’l directament ... raca raca... Però a mi m’encanta... sempre em recordarà un “collage”.
...amor se llama el juego en el que un par de ciegos juegan a hacerse daño... y cada vez peor y cada vez más roto, y cada vez más tú y cada vez más yo, sin rastro de nosotros.
Ens va regalar, un altre cop (som fan incondicionals i repetim concert en aquesta gira), la primera estrofa de CONTIGO, en català:
Jo no vull un amor civilitzat, amb rebuts i escena del sofà
Jo no vull que viatgis al passat i tornis del mercat amb ganes de plorar...
Us podeu imaginar que aquestes paraules en boca del Sabina sonaven a glòria (glòria cascada, jeejje, però glòria).
...Yo no quiero domingos por la tarde; yo no quiero columpio en el jardin;
lo que yo quiero, corazón cobarde, es que mueras por mí...

Embustera, como tantas y tantos, també va caure, canyera i fresca, cridant Y AHORA SE QUE PERDERTE NO ERA QUEDARSE SIN NADA!, doncs no, hi ha poca gent que “perderla sea quedarse sin nada”, i per sort aquestes estaven assegudes al meu costat.

No em vull oblidar, ja que ell no ho va fer, de CONDUCTORES SUICIDAS i PACTO ENTRE CABALLEROS. Increïbles, se que em repeteixo però és que... és que va ser INCREÏBLE!!!! Què voleu que hi faci!!!????.
Us podeu imaginar milers de persones assenyalant a l’escenari mentre canten “TE PARECES AL SABINA ESE QUE CANTA!!!!” ??????? O cridant com boges mentre pregunten ¿cómo te has dejado llevar a un callejón sin salida, el mejor dotado de los conductores suicidas? Doncs si no us ho podeu imaginar haver-hi anat ;)


Que ser valiente no salga tan caro, que ser cobarde no valga la pena.
I el concert va acabar, van obrir les llums i l’artista i la seva banda seguien a l’escenari, aplaudint-nos, somrient, ...

Nos dijimos: "adiós, ojalá que volvamos a vernos".
OJALÁ.

viernes, 22 de octubre de 2010

Salta, riu, passa’t-ho bé... i si has de fer una foto... DEMANA PERMíS! By Laia

Aquest matí venia passejant cap a la feina (més bé caminant i amb el cohet al cul, però no entrarem en concrecions vanals ;) i m’he creuat amb un grup de nens que anaven amb els profes respectius. Tindrien uns 11 anys porai... i n’hi havia un que feia fotos, normal, com feiem tots quan anavem d’excursió amb el cole o feiem una sortida, no?????? I salta la profe i li diu:

Albert, si vols fer fotos demana permís!

JODER, he pensat, que ridícul. Fins aquí hem arribat? Que els nens poden accedir a tot el que els hi dongui la gana per internet, i poden jugar a jocs de matar polis, pagar putes i comprar drogues en un videojoc, ... i han de demanar permís per fer una foto als seus companys de classe per no tenir després problemes legals???? Per entrar al facebook de 500 amics, publicar fotos, veure què fa on va i quins locals freqüenta no cal res de res, però no es poden fer una foto quan van d’excursió SENSE DEMANAR PERMíS????
Poden entrar al google i posar “cercar imatge” de pallisses, violència, sexe brutal, agressions, abusos, ... i verdaderes barbaritats a qualsevol edat, però no poden fer fotos als amics sense demanar permís.
Em sembla que estem confonent les coses que són importants en l’educació de les generacions que creixen, no sóc educadora ni pedagoga però crec que hi ha alguna cosa que no estem fent bé.

No m’imagino quan jo anava d’excursió i feiem fotos al nen que ens agradava, amagades darrera d’un arbre, haver-li hagut de demanar permís... que trist.