"Sing, sing at the top of your voice, Love without fear in your heart. Feel, feel like you still have a choice...If we all light up we can scare away the dark"
No faré un discurs polític, perquè jo de política no en sé. Només sé que és vergonyós tenir que reclamar segons quines coses al 2017. És realment increible.
Us adjunto un cartell que m'han enviat avui, d'un noi que es diu Rubén Lucas García, i que ha guanyat un concurs de cartells del dia de la dona.
Ser un home no vol dir anar en contra de les dones, ni no adonar-es de les coses.
També hi ha superhomes.
No és el primer cop, ni serà l'últim segurament, que us parlo de les coses tan divertides que et passen treballant amb nens.
Són moments d'aquells en que penso: "Com m'agrada aquesta feina".
L'altre dia estavem fent un casal, i alguns nens es quedaven a dinar. La Maria en concret és de familia francesa, i parla castellà amb molt d'accent, i és molt còmica. Jo l'ajudava a menjar, ja que sempre és la última. (Jo també ho era de petita)
Maria: ¿Tú ejes una niña?
Aruna: Yes, of course!
M: ¿Egues una niña? - amb cara de estàs segura?
A: Yes, I'm a girl.
M: Yo cgeo que egues una mama. - mirant-me fixament encuriosida
A: Nooo. I'm a girl!
M: Egues una niña.
Paula: ¿Tú vas a comer a casa?
Aruna: No, I'm staying here for lunch.
Paula: Ah, ¿esta es tu casa? - com dient, "claro, vives aquí "
Gustavo: Nos lo tenemos que comer todo, ¿a que si?
Aruna: Yes, of course, you have to eat everything. Come on, eat the chicken.
G: La gallina.
A: The chicken, it's a chicken. It's not a hen (gallina).
G: La gallina. Se ha muerto.
....
Estàs assegut a la teva cadira, mirant als sostres, aquelles columnes precioses, aquell cavall que sobresurt de la paret... comença a sonar la música i apareix ell vestit a lo Napoleón. Fantastic.
Estàs al Palau de la Música i comença el concert de The Divine Comedy.
Això va ser ahir al vespre... i va ser perfecte. Tot ho fan perfecte ells. Amb tanta classe i tant sentit de l'humor. ALs que no els conegueu... escolteu-los, us ho recomano fervorosament.
I allà asseguda pensava que la música ens fa sentir tantes coses bones! que val la pena anar a concerts, i gastar-te els diners, quan els tens, i que no te'n arrepenteixes... i passes una estona... de felicitat.
Jo em vaig passar 2 hores somrient. Gaudint de cada sorpresa que ens donava el senyor Neil Hannon. I ja que aquest blo es va iniciar per això, per compartir coses que val la pena compartir...us deixo algunes cançons, per començar.
Bon profit!
L'altre dia comentàvem, amb l'Aina, això que és més fàcil escriure quan estàs trist, decaigut, deprimit inclús, que no pas quan estàs eufòric, feliç, radiant i exultant o enamorat (degudament correspost, ja que si no és així, probablement estaràs deprimit, decaigut i trist i sí que et resultarà fàcil escriure).
No és exactament així, segons jo ho veig en aquest moment. Crec que el tema és que quan estem tristos volem ocupar el cap en altres coses, volem deixar entrar noves idees amb l'esperança que ens distreguin de la nostra desesperació, del nostre drama... del nostre patiment en definitiva. Quan estem feliços, en canvi, no volem distreure'ns en res més, no volem escriure perquè no podem centrar-nos i no tenim tantes coses a dir perquè estem massa ocupats en la nostra felicitat.
Segons el meu parer és una qüestió d'espai mental; quan no estem bé necessitem estímuls externs i quan estem contents no volem que res ens ocupi l'espai que omple aquell sentiment tan bonic. No es tracta d'inspiració, ja que el més probable és que si quan ens sentim bé provem de posar-nos a escriure, ens surtin frases molt boniques i arguments convincents i optimistes sobre la vida, el que passa és que estem massa distrets per agafar el "llapis i el paper" (ningú sap què és això ja, però bueno), perquè les papallones estan tornant-se molt boges allà baix a l'estómac i el fet de caminar pels núvols dificulta agafar una cadira i seure d'una manera estable i posar-se a treballar. Tot es mou i giravolta com en una peli de Disney i... què voleu, mola bastant... la veritat.
Així que si últimament no estic escrivint massa al blog, suposo que serà per això, a partir d'ara intentaré fer-ho millor, dedicar-hi una mica més de temps, parlaré amb les papallones a veure què hi podem fer, però no sembla que estiguin massa disposades a escoltar-me. Elles van a la seva, repicant amb les seves ales per tot arreu, ballant al ritme d'una orquestra que s'ha instal·lat al meu cervell -sí, també hauré de parlar amb ells- i que no em deixa estar quieta i em passo el dia ballant...
Us prometo que quan deixi de flotar com un astronauta que trepitja la lluna i aconsegueixi fer dos passos en ferm i ser conscient que estic en aquest món i que estic desperta, intentaré escriure coses amb una mica més de sentit. Ara no puc. Ara... visc en un núvol (com els "osos amorosos") i tot fa olor a Acqua di Giò i té gust a xocolata i a pipes salades. I tot ens fa riure...
I escolto paraules que no havien tingut mai sentits tan especials i únics.
Es veu que... la vida... de vegades... és així de guay.
Avui estava a la feina i m'he posat una mica de musiqueta per animar-me, que m'estava quedant grogui al costat del calefactor. He entrat al youtube i he pensat..., allò que fas quan penses en el que et ve de gust... i m'ha vingut una melodia al cap... "de tu boca... nananaino... nino nino... dame más que se me agota... (chorus: dame más que se me agota)".
He teclejat: J U A N_L U I S_G U E R R A
I llavors ha començat a sonar la cançó, que només sentia jo perquè m'havia posat els auriculars, i he fet un d'aquells viatges que a mi m'agraden tant. La cinta de K7 del Juan Luis Guerra era de la meva mare, no sé si se la va comprar o li van regalar -mami potser podries aclarir-nos-ho- i la posava sovint al cotxe mentre el meu pare conduïa i nosaltres tres (amb l'Aru i l'Aina) improvisàvem passos de ball, assegudes al seient del darrere. Poca conya amb això de ballar assegudes eh!
Sempre que la posava l'ambient es carregava d'energia positiva i aquest senyor (que després es va fer d'una secta rara o alguna cosa així) em queia la mar de bé.
La meva mare cantant i el meu pare seriós conduint però de tant en tant somreia, perquè ella el feia riure. I nosaltres ballàvem. Mira que fàcil... I de vegades quan anàvem cap a St. Quirze trobàvem un pagès que venia préssecs a la carretera i n'hi compràvem... i ja era l'hòstia aquell viatge en cotxe!
També recordo la meva mare "canturreando" Mocedades planxa en mano (que ja sé que en català és "cantussejar" però no m'agrada i com sempre, al meu blog hi escric com vull). A la meva mare no li agrada planxar, no li ha agradat mai, però ho feia. I si ho feia escoltant música, sempre semblava més feliç i més amena la feina. Posava Battiato, o Aute, o juan Luis Guerra o Mocedades... I sí, m'agraden tots ells per ella. Perquè formen part de la nostra B.S.O. El meu pare era més de Queen, o Dire Straits,... o Mike Oldfield... o Sabina, of course, que també m'agraden per ell.
Em sembla que Simon & Gardfunkel els hi agradava als dos. A mi m'encanta aquesta cançó:
Empiezan a colgar ya las luces en las calles, los supermercados hace semanas que lucen turrones y polvorones y en nuestras agendas comenzamos a marcar cenas de empresa, de amigos y reuniones familiares varias... ¡FALTA UN MES PARA NAVIDAD!
Hará unos quince años, el padre de mi novio de entonces me dijo que a él no le gustaba la Navidad, que le ponía triste. Una Laia veinteañera y risueña (lo segundo sigo siéndolo) le intentó animar con sus tonterías llenas de colores, con las ferias y la purpurina, con lo guapos que nos ponemos para comer con los nuestros... con el muérdago, los brindis, ... ¿la ilusión?
Tono, así se llamaba, me respondió tranquilamente que cada año le faltaba alguien más, que se iban perdiendo los seres queridos por el camino... No era hombre de muchas palabras pero entendí con sus suspensivos que para él, en Navidad, se hacía más evidente aún esta ausencia.
Tono tenía razón, este año a mi me falta alguien más. Me falta un pilar -el otro ya cayó hace un par de años- un motor, la cocinera del caldo. Nos falta a muchos. Pero precisamente por ella, que nos acogía en su mesa (esa que alargábamos para fechas como estas) y nos alimentaba, que nos observaba desde su silla, en la punta, desde dónde lo veía todo aunque se hiciera la loca. A menudo sin hablar demasiado pero ahí estaba, al frente del pelotón; especialmente por ella y en Navidad debemos mantener lo que construyó, aunque cada vez nos cueste más y tengamos menos espacio en nuestros pequeños pisos urbanos, aunque la economía flaquée. Da igual dónde y cómo.
Tenemos que mantener el espíritu navideño de aquellos que han puesto durante tantos años lucecitas y villancicos a nuestras vidas.
Que no decaiga señores, saquen sus mejores galas y sean Reyes Magos para alguien, para muchos si pueden. Que en un mes llega la Navidad... ¡y yo con estos pelos!
P.D.: El primer recuerdo que me viene a la cabeza cuando pienso en mi abuela, en Navidades, es un bote de Lacasitos.
El día de Reye íbamos todos a comer a su casa y en el enorme sofá (yo era pequeña y eso me parecía un gran escaparate de ilusiones), había expuestos todos los paquetes, con sus debidos nombres. Encima del papelito de los regalos para los niños había, cuidadosamente pegado con un poco de celo, un bote de Lacasitos.
"....Noooooooo...."
Dic amb veu fluixeta, mirant la pantalleta del mobil. Com una súplica. No, que no sigui veritat. No... encara no. Que estigui somiant.
Uns gemecs molt a prop de la meva cara, i un alè molt calent m'indiquen que el meu gos guapo deu voler sortir al pati... o deu tenir sed. Obro els ulls, assimilant la informació. Es comença a fer clar. Surto al menjador, agafo el mobil. Les 6:45. 2 missatges de whatsap. Li poso aigua al Perico i obro el primer whatsap.
El Rootxi em diu que és una dia trist. Que s'ha mort el Leonard Cohen.
"Noooo..."
Faig emoticonos de cara plorant...i me'n torno al llit mentre una llàgrima de veritat em cau per la galta.
M'estiro i penso en el primer record que tinc de Leonard Cohen. Estic al cotxe amb el meus pares i la mama posa el seu cassette. "No mamaa....aquest senyor que parla noooo" . Sonava "Take this waltz".
El següent ja és de gran. Mirant "El tiempo de la felicidad" (¿Te acuerdas Álex?). Descobrint "Songs of love and hate". Va ser el meu primer cd seu. Jo tenia 17 anys.
...Tantes situacions amb la seva música de banda sonora. "I'm your man"....La hem cantat tants cops.
I "Who by fire", no fa gaire...via virtual.
I recordo posar-li "Suzanne" al Jordi, al poc de coneixe'ns...
Pfff... i recordo escoltar-lo d'acampada, i a casa...mentre preniem una birreta. I l'altre dia..sopant al pati amb els meus amics. Us enrecordeu?? Ell hi era.
I... recordo haver-lo pogut veure en concert. Fa 7 anys. Era el dia del seu aniversari. Feia 75 anys i tocava a Barcelona. ...Quina nit! Quina sort haver estat allà. Quina sort.
Tots els que com jo sigueu amants de les seves cançons... poseu-les a la gent que no el coneix, poseu les seves cançons als vostres fills... i segur que un dia somriuran, i s'emocionaran i us ho agraïran.
Ell posava paraules precioses, però reals, quan nosaltres no ho sabíem fer. Ell ens ensenyava que havies d'intentar ser lliure,a la teva manera, i que s'ha de fer cas al cor, i que som afortunats...si tenim música.
Per això només em queda dir "Thankyou Leonard. You are my man" per totes les cançons que han sigut importants en molts moments de la meva vida. Per deixar-nos aquest tresor. Per aquest últim disc que ens has regalat abans de marxar. I per fer les nostres vides... més boniques.
