Vete al cine... (PARTE I) By Laia

María Dosil, he empezado esta "entrada" con un "de vegades m'imagino que sóc l'actriu principal d'una pel·lícula..." y he modificado el idioma, pensando en ti, lectora fiel de nuestro blog.

Así que sigo:
A veces, imagino que soy la actriz principal de una película. Imagino que el público ve lo que yo estoy haciendo, lo que hacen los que me rodean... y que están allí sentados, en las butacas, deseando que siga un camino u otro, que escoja un color u otro, que diga una frase o otra totalmente distinta, ... que dé un "sí", o que dé un "no".  Todos lo hemos hecho eso de hablar con los protagonistas, que sabemos ni nos escuchan ni nos oyen. "Por favor, date prisa coño, por favor... por favor por favor, ... ay que no llega, ¡ay por dios que no llega a tiempo, ay que se va... ay diosssss que se va... No quiero verlo...".

Yo intento adivinar lo que querría el público. Intento ver mi vida desde fuera, ser un poco objetiva. Y hay veces que me equivoco, que lo veo, que lo oigo (a mi público, susurrándome). Pero hay otras en que no he hecho nada malo, nada, y la señora de la fila 5 me repite una y otra vez que no hay derecho, que no me sienta mal, que esta vez no soy yo la que se tiene que poner las orejas de burro y bajar la cabeza. Que cuando la cagamos hay que pedir perdón (aunque algunos días parece que, no sé por qué, cuesta un poquito más), pero el "perdón" carece de sentido cuando no se dice porque se siente. A veces, pasa, que nos sienta mal algo, pero eso no significa que alguien se haya equivocado. Sólo que hubiéramos preferido que alguien lo hiciera distinto. 
Y aún así, todos tenemos derecho a equivocarnos, todos, pero también el deber de perdonar.

CONVERSES AL BUS. by Aru

Ahir, a l autobús, em vaig asseure davant d'una mare i un nen, d'uns 3 anys.
I jo, que no tenia res millor a fer, escoltava la seva conversa atentament:
Mare: t'has menjat les galetes de xocolata?
Nen: no.
M: no te les has menjat? Doncs a la motxilla no hi són. ( mare C.S.I però que no sap que lo del cole és una cartera, la motxil.la és lo de les excursions)
N: No.
M: I qui se les ha menjat?
N: L'Adrià.
M: Oix! L'Adrià se les ha menjat...?... ai,ai,ai... i tu què has esmorzat? ( ella ho pronunciava així: asmurçat)
N: Nada. ( som bilingues)
M:Vaja... i l'Adrià no portava asmurçar?
N:Sí. Caca.
M: ..,ah...i estava bo això? ( ella no volia dir CACA)
N: sí.
M: ...ah, molt bé, doncs te'n posaré demà a tu, d 'això, si estava tan bo...

Merda. La meva parada. Baixo rient. Em quedo amb les ganes de saber com acaba la conversa aquesta sobre la caca, un dels temes preferits als 3 anys.

Passejar per la vorera del sol... BY LAIA

He obert els ulls (primer un i després l'altre),  encara no havia sonat el despertador i m'he quedat allà estirada, pensant...

I pensava en l'exposició que vaig anar a veure l'altre dia amb la Blanca, de les Dones de l'Afganistan, que per cert hi heu d'anar!, i pensava que no em val aquella història de que són cultures diferents a la nostra i s'han de respectar; que jo no respecto la tradició de pegar les dones i tractar-les com si fóssin una mercaderia, que ho respecti un altre, jo passo perquè em sembla que no té justificació i que no és respectable. Que els hi tallin les mans, com deia aquella cançó de SAU (en un altre context, però també parlava de persones que actuen com si fóssin animals salvatges).
Hi heu d'anar, de veritat, és al Palau Robert i no costa ni un duro.

I també pensava en el concert que vam anar a veure (o millor dit a escoltar), amb la mami i l'Aru, al Palau de la Música. Era un noi de només 24 anys i cec, ... i era un crack el tiu i era tan bonic escoltar-lo, allà dins, que mira que és bonic el Palau,... I aquella senyora tan motivada que teníem asseguda a la fila del davant, que cridava "GRACIAS, GRACIAS IGNASI". I l'Aru i jo ens tronxavem, quina crack la tia, m'encanta aquella senyora.

I en el debat d'ahir per la nit, sobre el documental "Ciutat morta", que ara tothom en parla i que ja era hora. He de confessar que jo no en sabia res de tot això que va passar al 2006, suposo que com tanta gent, per això està molt bé que els mitjans de comunicació, de tant en tant, fagin honor al seu nom i siguin MITJANS de COMUNICACIÓ i INFORMACIÓ, que siguin una eina per donar veu, enlloc de mitjans de cotilleo i realitys de merda. Que mira que són pesats amb els realitys dels pebrots, quin coñazo amb els hermanos, els granjeros i els supervivientes, per favor... I tot això dels cantants i les cançons, què vols que et digui, que cansen una mica i que a mi ja no em fa ni gràcia, a part que pateixo com una burra.

I pensava també en la primavera que vindrà, que podré passejar per la vorera del sol (no torrar-me a la platja en hores fortes, però sí passejar per la vorera del sol, sense amagar-me'n com si fos un vampir), sense perruca i amb cabells!, i podré fer plans pel cap de setmana sense por d'haver-los d'anular perquè no em trobo bé o estic massa cansada. Que bé, poguer passejar per la vorera del sol i fer plans, ... i no estar cansada.

I ja està, que aquest escrit d'avui no té cap "moraleja" (que sé que es diu moralina, però no m'agrada gens ni mica). Només que ho comparteixo amb vosaltres perquè em sento millor i així també la gent s'entén mútuament, no?, vull dir que si ens expliquem, els demés ens entenen, sinó és més difícil, ... que com ja he dit moltes vegades, no som vidents.

ARA by Aru

Bon dia a tots.
Ahir el meu quiropràctic (de fet és la meva...però...com es diu llavors? quiropràctica?) en fi, que em va dir que és molt important pensar en el ARA.
Els que som nerviosos, que tenim mals d'esquena, que acumulem contractures varies, tensions, etc...és bo per nosaltres pensar en el ARA mateix. En avui. No pensar en el passat, en allò que podriem haver fet, en allò que vam fer malament, o en el futur...en el que hauriem de fer, en els plans per la setmana que vé, en el dentista, les factures, la vora d'aquells pantalons que fa tant de temps que dic que cosiré.

ARA és divendres, i m'he aixecat aviat i li he fet un petó al Jordi quan marxava a treballar.
ARA me'n vaig al gimnàs.
ARA estic contenta.
ARA prenc un tè amb llet i està boníssim.
ARA miro una foto a l'instagram que els hi ha agradat als meus cosins.
ARA estic tranquila i tinc temps.
ARA estimo molt a la meva familia, i als meus amics.
ARA us desitjo que tingueu un dia bonic,
O com a mínim...que hi hagi algo de bonic, en el dia d'avui.

Traieu els plats bonics... BY LAIA

Avui venia cap a Ocata, en el tren, i he vist com despuntava el sol per darrera el mar. Hi havia una barqueta, allà molt lluny, que s'apropava a la costa. He pensat que seria un pescador que havia sortit segurament de matinada, que aniria molt abrigat, tindria cara de salut i una pila de peixos ben grossos per vendre a la llotja. M'he imaginat que aniria sol però que estaria feliç. El mar estava pla i molt tranquil. Dóna pau el mar de bon matí... la calma que per fi anuncia que el pitjor ja ha passat i que l'any que s'acosta serà millor. Ha de ser brutal el 2015, ho ha de ser i jo ho faré tot per col·laborar-hi.
La esperanza se asomaba anaranjada y en forma de sol.
Termina el año. Se acaba. Y hoy empezamos a despedirlo con mi amigo Joaquín. Esta noche cantaremos alto y con ganas y con mucha emoción, que el 2014 nos lo ha puesto difícil el muy cabrón, pero nos sobran los motivos para sonreir, mirar hacia delante con optimismo y valorar todo lo que tenemos, en lugar de acordarnos tanto, siempre, de lo que nos falta. Que tenemos un techo con libros y besos... entre otras muchas cosas.

Más de 100 mentiras

Vull desitjar-vos a tots molt Bon Nadal, que encara que hi hagi gent que sigui molt progre i molt hippy, grunge o no sé què, ... i que es recreï criticant aquesta època (tan consumista, OH MY GOD, que el consumista no és el Nadal sinó nosaltres, però no hi entraré), doncs a mi m'encanta i no sé perquè hi hem de buscar res dolent. Jo l'única pena que li trobo és que, com qualsevol altre dia, enyorarem els que no hi són i normalment se n'alegraven tant, de que arribéssin aquestes festes, i es posaven una rebequeta vermella molt suau, per celebrar-les.

Bon Nadal i gràcies pel 2014 (encara que ja se'n pot anar a prendre pel sac), gràcies per fer-me'l més fàcil.
Iaia t'enyoraré però intentaré fer-ho com ho faries tu i treure els plats més bonics dels armaris i donar als que estimo tot el que tinc, que com tu deies "tot fos tan fàcil".

Poseu-vos ben guapos, brindeu i balleu!

DIA 1 by Aru

Acabo d'obrir la primera finestreta del calendari d'Advent, que em va regalar ahir la mami. M'ha sortit la cara de la rana Gustavo. Que guai. M'encanta.
El calendari, el normal vull dir, també em diu que és 1 de desembre, i que "Observa el llarg camí que has recorregut avui". Bé , de moment no he fet gaire cosa, treballar a l'ordenador, però...qui sap quan acabi el dia.
Obro la safata d'entrada del hotmail i un mail em recorda, també, que és 1 de desembre. (però... si fa res estavem a la piscina del pati, penso). Obro el mail, que em demana que firmi una petició, i la  firmo. És perquè concedeixin una vivenda de protecció oficial a una pobre familia, una dona i el seu marit, 5 fills i una néta que han de sobreviure amb menys de 400 euros al mes, i que evidentment ja no poden pagar el pis on estan. Crec que els hi haurien de consedir, ni que fos per vergonya, per cubrir-se les espatlles, aquests polítics que tenen sous desproporcionats, i cases, i targes de crèdit que paguem tots. Però el que em fa reflexionar no és això, que és molt obvi, dic jo, el que em sorpren és que una familia tan humil tingui una néta, d'una de les filles de 20 anys, que viu amb ells!! PERDONIN, QUE NO EDUQUEN ALS SEUS FILLS???? Nena...si tens 19 anys, i vius amb els teus pares, i no treballes, i viviu amb una pensió,,,QUÈ FAS QUEDANT-TE EMBARASSADA????
En fí...només volia fer aquesta petita reflexió en veu alta, que em fa pensar en la importància de l'educació, en el poder que té, o que podria tenir.

"Educació és allò que queda quan s'oblida el que vam aprendre a l'escola"  Albert Einstein

"Eduqueu als nens... i no haureu de castigar als homes"  Pitàgoras

"L' Educació és l'arma més poderosa que es pot emprar per a canviar el món"   Nelson Mandela

BON DIA 10 de novembre by Aru

El divendres vam fer 34 anys.
I ho vam celebrar molt ben acompanyades, com de costum. I això et fa recordar que hi ha gent que t'acompanya des de fa molt de temps. (fa 10 anys que ens coneixem!...fa 13 anys..... fa 20 anys que ens coneixem!! buf)
Però el millor està per venir, i espero que hi seguiu estant i seguim compartint experiències. I us pugui explicar els viatges que penso fer, i els plans de futur, i els somnis de muntar un negoci, i les ilusions...i seguim omplint els anys de coses bones, de somriures, de bons futurs records.
I podem començar avui mateix, a crear bons moments per recordar amb els anys, així que...
Que tingueu un molt bon dilluns. Aprofiteu-lo.