Avui és el dia.

Avui és el dia.
"Sing, sing at the top of your voice, Love without fear in your heart. Feel, feel like you still have a choice...If we all light up we can scare away the dark"

martes, 1 de abril de 2014

Para escribir... BY LAIA


 El otro día mi hermana me recordó una frase que había escuchado en una peli, o leído en alguna parte, que decía que "para escribir hay que escribir". Y dentro del contexto -que dicha así os puede parecer como muy absurda- pues quería decir solamente que para hacer algo hay que ponerse, que para que te salga bien tienes que intentarlo, que nunca podrás tocar bien la guitarra si no coges una y te pones a aprender.

Si quieres ser un gran escritor tienes que escribir, escribir mucho, sobre todo, o sobre nada, sobre lo que te apetezca o sobre lo que te repugne; coger un bolígrafo y un papel y empezar a escribir algo aunque luego termine arrugado en la papelera (esta imagen es muy bucólica porque ya casi nadie escribe con un boli ni arruga ningún papel, sino que teclea como lo hago yo ahora y si no le satisface lo arrastra hasta el icono de la papelera virtual, pero para el caso ya me habíais entendido, ¿verdad?). Pues eso, que para escribir hay que escribir... y para sentir cosas nuevas hay que hacer cosas nuevas. A veces sólo con cambiar la calle o el recorrido de cada día, a veces bastará con ir a tomar la cañita a un bar nuevo, a veces irse un finde porai o apuntarse a un curso y conocer buena gente... y tu mente se refresca y tu corazón también.

 Aprovecho que me han dado el micro para agradecer a Blanca la noche del Calders, por las risas y los sentimientos adolescentes... A les chicas-dragón pel dinar de dissabte entre l’olor de brasa i les tovalles de quadrets vermells, gràcies pels records gòtics de Cid’s, Raul’s, Carlos’s i Jacobs… vaig riure molt. Brindo por las mujeres que derrochan simpatía ;) . Brindo por mi cuñado que es un poco más viejo (podemos decir maduro) y un poco más grande si cabe. Brindo por Emma y la super farra que nos meteremos el 16 night :) Y brindo por esa gente nueva que estoy conociendo y que culturiza (ejem ejem) y ameniza (eso sí) mis tardes de lunes a viernes.


 Feliz primavera a todos, que os sintáis como adolescentes y descubráis sensaciones nuevas. ¡Que entre la primavera y nos altere!.He dicho.

...


Y al escribir el título de esta entrada me acordé de otra canción, una de Pablo, y aquí os la dejo también. Que si no la conocéis... no pase un día más ;) 




viernes, 28 de marzo de 2014

PITÁGORAS dijo:



Educad a los niños y no será necesario castigar a los hombres.



lunes, 24 de marzo de 2014

y tirarnos por el sofá... y que no duela BY LAIA



Hoy me despierto a las 6.15 de la mañana. No tenía que madrugar ni ir a ningún sitio a estas horas que aún no han puesto las calles de salida (que las de vuelta a casa ya serían otro cuento). Intento volver a dormir pero, como diría Coque Malla, no hay manera. Vueltas y vueltas en lo de ayer, lo de mañana, lo que fue y no volverá… lo que no es y lo que será (o al revés, no sé). Y venga dale que no para, cuando haces pop ya no hay stop.

Ayer me agobié bastante y hoy me cuesta respirar; noto una presión en el pecho que no sé si es física o química, perdón quería decir física o psíquica. Estaba jugando con mis primos intentando proteger mi cuerpo con un escudo invisible, manteniendo el espacio (casi imposible porque te los comerías) y se reían y me gritaban “a que no me pillas cara de papillas” -¡qué gracia que haya cosas que nunca pasan de moda!- y yo tuve que parar y Nico me mira, tirado en el suelo, riéndose asi como hacen ellos que parece que se mueren de tanta risa (me encanta) y me dice: “Però per què no ens agafes????”. Claro, ¿por qué no?. Es que llevo toda su vida corriendo detrás de él y tirándome al suelo para hacerle cosquillas y cogiéndolo para subírmelo al hombro gritando que tengo un saco de patatas y que quién lo quiere. Él no lo entendía y es normal.

Sólo tengo ganas de poder volver a tirarme con ellos por el suelo, de tumbarme en el sofá de cualquier forma sin que duela, de poder sacarme el jersei cruzando los brazos por delante y levantándolos (así rollo sexy, you know) y no primero un brazo y después el otro, con cuidado; de dormir boca abajo, de poder abrazar a alquien fuerte y sin miedo. De poder ir a ver a mi abuela a la residencia, que ya no entiende nada pobrecita, y poder empujar su silla… joder.

Se me pasará y volveré a decir eso que os contaba de que prefiero pasarlo sonriendo y con un poco de colorete, I PROMISE, pero hay días en que aprieta todo un poco demasiado y parece que te ahogas y tienes que parar y… uffffffffffff respirar… y dejarte de tanta sonrisa y tanta historia.


jueves, 20 de marzo de 2014

DEIXEU-ME DIR QUE... by Aru

Em prenc el tè amb llet i miro per la finestra; Està com mig envoirat, però no feia fred, ara quan he pujat. Encénc l'ordenador i Google diu que ja és primavera; deu ser veritat. Això vol dir que començarem a anar tots disfressats amb samarrtes de màniga llarga i sàndalies, o botes d'hivern i màniga curta... o combinacions estrambòtiques d'aquestes que jo les veig i penso "Si algú ens veiés per un forat...no sabria dir si a quin mes de l'any estem".
És primavera, aviam si es nota. I comença a sortir el solet, que ja ens toca. I els dies es fan més llargs... i millors, i les flors surten... i ens en regalen. I els ocells canten... i els puc escoltar asseguda al meu pati en bona companyia. Ja és primavera, i intentarem disfrutar cada dia, i trobar alguna cosa bona i bonica, i gaudir dels dilluns i dels dimarts i dels dimecres... i no esperar només a que arribi divendres, a que arribi l'estiu, perquè ho volguem o no...l'estiu arribarà, i llavors la Primavera ja haurà passat, i no ens la podem perdre mirant al futur. Mirem al present.
I per fer el present, o simplement aquest moment, una mica més bonic...Deixeu-me compartir aquest poema amb vosaltres.


Deixeu-me dir


Deixeu-me dir que ja és temps d'oblidar,
que ja és temps de creure un altre cop en la puresa
i de repintar les cases de colors alegres.
Aquells que han viscut molts anys lluny del poble
seran cridats a retornar
i una nit qualsevol
el vent s'endurà totes les paraules
que hem malmès de tant dir-les sense amor.
I l'endemà serà com si alcéssim
després d'una nit de vint segles.
Deixeu-me dir que ja és temps d'estimar,
que ja és temps de creure en els prodigis
i que tant se val de les noies que no hem conegut;
que el poble és com abans
i que algun dia
hi haurà flors al jardí
i vent als arbres
i paraules inventades de nou
només per a nosaltres.
                             

                                        Miquel Martí i Pol

martes, 11 de marzo de 2014

Casada, a la seva manera... BY LAIA

Antes en las salas de espera la gente se miraba e imaginaba qué le pasaría al de enfrente, algunos incluso se sonreían y los más osados preguntaban, quizá no acerca de la enfermedad que les traía a la consulta pero sí sobre la hora de la cita, o el doctor que les llevaba... Antes la gente esperaba en estas salas, ahora nadie se mira porque estamos muy ocupados y a la mayoría (que no a todos, nunca a todos afortunadamente) le importa un churro qué le pasará al de enfrente. Nos estamos poniendo un poco pesaditos con las pantallas. Bueno, no, ¡yo no!, ¡qué cojones!. Yo miro y sonrío, ... y escucho las conversaciones de los vecinos como se ha hecho toda la vida, antes de que fuéramos todos súper ejecutivos agresivos y sssuper mega imprescindibles, que no podemos desconectarnos ni 20 minutos. Escuchando, oyes frases dignas de ser difundidas como ésta: "La germana de la Kirstie, que està casada, a la seva manera però està casada... doncs es planifica i fa lo que li sembla". Molt bé senyora, clar que sí... I DID IT MY WAY.

sábado, 8 de marzo de 2014

Coses que arriben... BY LAIA

Miro la data de l'última entrada que vaig escriure; 13 de gener. Deu ni do. Han passat casi dos mesos... i no sabria com resumir-los. Bé, mentida, sí que en sabria però prefereixo no fer-ho. Prefereixo mirar cap endavant que no cap endarrera. Prefereixo mirar la gent que m'envolta que veure els fantasmes dels que no estan al meu costat. Prefereixo pensar en la primavera que ve, en l'estiu que ens donarà ja una mica d'escalfor, que no pas en aquest hivern que estem vivint. Prefereixo pensar que els obstacles que divisem són uns quants però que els podrem saltar. Que els podré saltar. Que ja ho deien Machado i Sabina i Serrat "que no hay camino, se hace camino al andar... GOLPE A GOLPE, VERSO A VERSO". Prefereixo pensar que sóc afortunada de viure on visc, de viure com visc, amb qui... que no pas que sóc una desgraciada perquè m'han passat coses dolentes (com a tothom). Prefereixo pensar que sóc afortunada... de viure. Prefereixo pensar que hi ha coses fantàstiques que estan en el camí d'arribada a mi, que vénen amb forma de vestit de dama d'honor, amb forma de viatges, amb forma de Brad Pitt? ;) Amb forma de peus molt petits que caben dins d'uns peücs, d'home intel·ligent que et cuida i et fa riure, ... de caseta petita però davant del mar, amb un pati molt gran on hi càpiga una taula molt gran plena de família, molta, i amics, molts amics però sobretot bons, plena de bones olors, de copes que fan soroll al brindar... un pati on hi sonin música i riures a tot hora. Com deien Els Amics: " i un jardí on si pugui ballar, i un portal que convidi a pasar". Les dificultats arriben, però quan saps que les has de passar - I LES VOLS PASSAR- només pots fer una cosa: CAMINAR CAP ENDAVANT, i si ho pots fer somrient i amb una mica de colorete MILLOR.

viernes, 14 de febrero de 2014

TONTO ELLA Y TONTO ÉL... by Aru

Recordo a la meva iaia dient: "mira, com los amantes de Teruel, tonto ella y tonto él..." Jejejeje.
La llegenda de los amantes de Teruel, explica la història d'una noia , de familia rica, i un noi pobre, que s'enamoren. El noi sap que la noia no es podrà casar amb ell si el seu pare no ho aprova, així que decideix anar a fer fortuna i li diu a ella que tornarà al cap de 5 anys.
Durant aquest temps el pare de la noia intenta fer-la casar varies vegades, però ella sempre li diu que es vol esperar fins a ser més gran...i el pare ho respecta. Passat el temps, el pare insisteix, i la noia, veient que el seu amor no torna... accedeix a casar-se. Al cap de poc...com us podeu imaginar, torna ell.
La va a buscar i li demana que li faci un petó, però ella diu que no pot, que ha de respectar al seu marit...ell insisteix, però ella s'hi nega... i ell es mor, al moment, de la tristesa.
Als pocs dies, al funeral del noi, ella s'apropa a despedir-se d'ell, a l'església, davant de tothom, i el besa...tan fort...i amb tan d'amor... que mor també. 
Los amantes de Teruel es deien Isabel de Segura i Juan, però a les representacions que s'han fet de la història...a ell sempre se li ha dit Diego.
I sabeu què? La meva iaia es diu Isabel Garcia Segura... i el meu avi...es deia Diego.
:-)
Feliça dia als que esteu enamorats, als que recordeu grans amors, als que estimeu... 
Als que...potser us enamoreu avui. Qui sap.