Avui és el dia.
"Sing, sing at the top of your voice, Love without fear in your heart. Feel, feel like you still have a choice...If we all light up we can scare away the dark"
lunes, 23 de enero de 2012
La mataré... By Laia
Comencem dient que m’encanten (em xiflen) els nens petits, els que em coneixeu ho sabeu. Em giro pel carrer cada cop que passa un cotxet, m'ho passo pipa amb els meus cosins petits i ojalá pugui tenir-ne molts d'aquí no massa ;) ,però per favor, les “mamás” i els “papás” babosos són LO PEORRRRRRRRRRRRR. Aquí a la feina, al despatx del costat del nostre, hi ha una noia que ha tingut un nen fa poc; L’Àlex. Doncs resulta que el truca per telèfon i ell (que deu tenir uns 6 o 7 mesos) li diu “mama” o algo que se li assembla... pots comptar, li deu dir “mamm...ammmuu..mmuuaaeee” i aquestes cosetes tan mones que fan els nens (que són molt mones no és ironia), però òstia! Que la sento des d’aquí, la tia casi plorant super emocionada.
-Alexxxxx... guapuuu, guapuuuuuu... què dius??? Sí, sí, digues adéu mammmmma, sí, mammmmma. Alex! Aaaaaaalex... que t’ho has menjat toooooot eh que t’ho menges tot tot tot??!!!! Ehhhh!!!.
Per deu que calli d’una vegada. És que a sobre s’oblida del món i crida a saco la tia, però molt!.
-Mama, ponlo al teléfono (li diu a l’àvia que no crec que es sorprengui, que ja deu saber que la seva filla s’ha tornat majara des de que ha sigut mammmmmaaa.
I penja i els hi explica als seus companys de despatx, és que deia mammmma i jo el sentia que volia dir coses... aixxx... (i va rient com histèrica, com si s’anés a posar a plorar). Per favor, que li tornin a donar la baixa per tonteria o els demés ens fotrem un tret.
El Loquillo té una cançó molt xula que es diu “La mataré”. No se perquè us ho dic això ara...
lunes, 16 de enero de 2012
Posa't bona ... By Laia
Un dia et lleves, és dissabte i
fa sol i agafes el tren per anar a veure la teva àvia. Fas el vermut en una
placeta que per més redundant que sembli es diu “Plaça del Sol” i tornes
caminant lentament, amb ella del braç, cap a casa. Mmmmmmmh quina oloreta que
fa sempre casa seva. Arròs amb bacalla (placer de los dioses) que se’t desfà a
la boca, amb el punt just de sal, o sigui una mica fort, tal com ens agrada a
nosaltres... i a ella també. Somriu i ens diu que dóna gust veure’ns menjar (el
que dóna gust és menjar el que tu cuines iaia guapa!). “Les meves perles, les
meves joies...”. Sempre el millor i el més bo per a nosaltres perquè per ella
sempre és festa quan hi anem. Ho diu ella. De vegades si hi anem entre setmana
es confon i ens pregunta quin dia és... “és que si esteu aquí em penso que és
dissabte”.
Una mica de sofà després de la
sobretaula, una mica de xocolata i una infusió a mitja tarda “voleu unes herbes?”.
Abans de marxar li baixem les mantes que té guardades a dalt de l’armari, que
ella no es pot enfilar i ens despedim pensant que tornarem tan aviat com ens
sigui possible que està tan contenta quan venim...
Tornem per la Rambla i respirem
una mica de mar. Li costa caminar i li fa mal tot però sembla que per un dia se’n
ha oblidat.
Dos dies després la iaia no pot
cuinar ni caminar del braç de ningú. No pot fer res sola. Tan debò poguessim
tenir el que teniem abans, quan caminava amb el bastó o si era lluny amb la
cadira de rodes, que fantàstic seria poguer passejar amb ella, amb la cadira de
rodes!.
El que abans ens semblava normal
ara ens semblaria fantàstic, fabulós, un miracle casi... Tot és tan relatiu,
oi?.
Posa’t bona iaia.
martes, 10 de enero de 2012
A atrevir-se, que total... By Laia
Ahir vaig tenir un dia bastant heavy; tornada a la feina, no
estava massa animada, les meves ulleres eren molt potents (les de cansanci, no
les que et pots treure i posar quan vulguis), i a més a més tenia molt mal de
cap... fins que no vaig arribar a casa i em vaig poder donar una dutxa d’aigua
calenta no se’m va passar una mica tot plegat. A les 6 del matí he obert un ull
i m’ha semblat que estava molt descansada i he pensat “podries anar al gimnàs
abans de treballar que t’aniria de conya”, però mentrestant ho pensava es veu
que m’he tornat a adormir. Ara ric, aquí jo sola, de les meves intencions... Al
gimnàs a les 6, ajajjajajajaja.
Ara estic a la feina, avui he portat les ulleres (les de llegir)
i les claus, que ahir em vaig oblidar a casa, però m’he deixat el dinar, no fos
cas que un dia ho portés tot. Així que si algú vol venir i convidar-me a dinar
estaré encantada. També he portat les altres ulleres, les porto enganxades a
sota dels ulls i són una mica més marcades encara que ahir, faig una competició
(en la que participo jo sola) a veure quin dia faig més ulleres. Avui em
supero. Però no em preocupa massa fer ulleres, l’única cosa bona de tenir
preocupacions greus és que la resta de coses, més banals, per les que sovint
ens preocupem més del que toca, ara ens semblen insignificants, i no passa res
si surten malament o si no surten com esperàvem... I ja no parlo de les ulleres
sinó de coses que normalment ens preocupen de veritat, com la feina, els amors...
Aprens a relativitzar suposo, i a llençar-te a la piscina, a atrevir-te, que
total... tampoc hi pots perdre tant, no tant d’important, vaja. I que com deia la senyora Maria "los años valen mucho cuando eres joven".
També he de dir però que avui tinc els bioritmes una mica més
alts que ahir, que si no surt el sol cada dia... sí que surt cada dos, oi? ;)
jueves, 5 de enero de 2012
AMB QUIN DRET? ...by Aru
El Ginés, el meu germà, i uns amics van decidir anar a la festa de Matineé, per cap d´any, al palau St. Jordi. Una macro festa d´aquestes que a mi no m´han agradat mai... però bueno. Té 20 anys... no anirà a les festes que m´agradin a mi.
Quan van aconseguir arribar a la cua d´entrada, després de passar per una altra cua prèvia, amb un control d´entrades, els hi tocava passar un 2on control d´entrades.
Una de les amigues no trobava l´entrada. Crec que alguns ja havíen entrat...(el meu germà tampoc és un llibre obert explicant les coses...) però el Ginés encara no. Un porter li va dir que s´apartés, que si es volia esperar es posés a un costadet.
Mentre la colega buscava l´entrada... un altre porter li va dir al Ginés que estava al mig, que allà no podia estar...
Total: Un 3r porter que estava una mica separat de l´escena i ho havia vist de lluny... vé decidit i amb cara de mala llet cap al meu germà. L´agafa pel coll de la camisa. El treu fora i li fot un cop de puny a la cara. L´amic del Ginés intenta gravar-ho amb el mòbil. Un altre tiu l´agafa i també li fot. Vinga òsties gratis i perquè sí. Li treuen el mòbil... la nòvia del Ginés diu que el seu pare és mosso (molt bé aquesta picardía femenina,jeje) ...i que ja vé.. Li tornen el mòbil però sense targeta.
En fí... a partir d´aquí... denúncia, CAP,...etc, etc, etc....
Així van les coses.
Quan van aconseguir arribar a la cua d´entrada, després de passar per una altra cua prèvia, amb un control d´entrades, els hi tocava passar un 2on control d´entrades.
Una de les amigues no trobava l´entrada. Crec que alguns ja havíen entrat...(el meu germà tampoc és un llibre obert explicant les coses...) però el Ginés encara no. Un porter li va dir que s´apartés, que si es volia esperar es posés a un costadet.
Mentre la colega buscava l´entrada... un altre porter li va dir al Ginés que estava al mig, que allà no podia estar...
Total: Un 3r porter que estava una mica separat de l´escena i ho havia vist de lluny... vé decidit i amb cara de mala llet cap al meu germà. L´agafa pel coll de la camisa. El treu fora i li fot un cop de puny a la cara. L´amic del Ginés intenta gravar-ho amb el mòbil. Un altre tiu l´agafa i també li fot. Vinga òsties gratis i perquè sí. Li treuen el mòbil... la nòvia del Ginés diu que el seu pare és mosso (molt bé aquesta picardía femenina,jeje) ...i que ja vé.. Li tornen el mòbil però sense targeta.
En fí... a partir d´aquí... denúncia, CAP,...etc, etc, etc....
Així van les coses.
sábado, 31 de diciembre de 2011
Per favor ... by Laia
Podem aguantar un altre any amb dificultats econòmiques, amb polítics que no ens agradin, amb preus massa cars, amb poques oportunitats professionals, puc passar un altre any amb mal d'esquena i amb les cervicals donant pel sac, podem anar tirant... anar fent... podem intentar seguir endavant tot i les malalties que de vegades atrapen a la gent que estimem, i que són una merda i ens preguntem per què?, podem seguir vivint en aquest món tot i moltes petites (o no tan petites) coses que no ens agradin però no podem seguir vivint en un món on la gent es pega, es maltracta i es mata. Això sí que depèn de nosaltres. PER FAVOR PROU VIOLÈNCIA.
... estaré preparada... By Laia
A les 11:30h. començava la classe d' spinning a la que jo, hiper motivada, he decidit anar aquest matí per acabar l'any "en forma"!. Clar que sí, ole per mi!. Només seure a la bici aquella friki m'he adonat que el cul encara em feia mal de la última sessió fa un parell de dies, òstia quin mal que em feia!. Tenia ganes de plorar i no havia començat a pedalejar! Flipa!. Molt bé Laia, ole per mi? ole per mi... i una merda! més mona si et quedaves a caseta... La profe majareta cridant: "¡venga chicos, último día del año! Hoy vamos a hacer una sesión de intensidad ALTA ¡eh!.. ¡No es una pregunta, es una afirmación!. Aquí a mi se'm ha posat cara de pànic. Alta?. Per favor nooooo!. He begut una miqueta d'aigua mentre sonava la música aquella maquinera xumba xumba... i la veu de la tia de fons "¡Venga! ¡Ese turrón y ese polvorón que lo vamos a quemar todo!. Jo pensava "yo sólo he comido un par de trozos de Suchard y ningún polvorón... lo juro!. Estava traient el fetge per la boca quan he mirat el rellotge:
11:34h.
No comments.
Al costat hi havia una nena d'uns 17 anys amb una samarreta super tirada i unes bambes velles, semblava que li era tot igual i que no feia cap esforç. Jo bevia aigua i suava com una loca quan la terrorista de la profe ha dit: ¡EQUIPOOOOOO - Jo tenia por - vamos a empezar yaaaaaaa!.
Laia cara atónita.
¿A empezar? I què fotiem fins ara?. Miro el rellotge: 11:39. HO JURO. La nena impasible seguia amb la cueta igual de ben feta que al principi (la molt guarra) i pàlida com una nena de "Los otros" mentre jo semblava recent sortida d'un manicomi i vermella com un chili picante. Maldita niña inalterable. A partir d'aquí jo ja no sabia què fer ni què pensar... "que sea lo que Dios quiera", si sobrevisc a això el 2012 ja pot venir com vulgui que ESTARÉ PREPARADA.
11:34h.
No comments.
Al costat hi havia una nena d'uns 17 anys amb una samarreta super tirada i unes bambes velles, semblava que li era tot igual i que no feia cap esforç. Jo bevia aigua i suava com una loca quan la terrorista de la profe ha dit: ¡EQUIPOOOOOO - Jo tenia por - vamos a empezar yaaaaaaa!.
Laia cara atónita.
¿A empezar? I què fotiem fins ara?. Miro el rellotge: 11:39. HO JURO. La nena impasible seguia amb la cueta igual de ben feta que al principi (la molt guarra) i pàlida com una nena de "Los otros" mentre jo semblava recent sortida d'un manicomi i vermella com un chili picante. Maldita niña inalterable. A partir d'aquí jo ja no sabia què fer ni què pensar... "que sea lo que Dios quiera", si sobrevisc a això el 2012 ja pot venir com vulgui que ESTARÉ PREPARADA.
jueves, 29 de diciembre de 2011
FELIÇ 2012, i 2013, i 2014.... by Aru
Nadal , Nadal..
Ahir surto del despatx. Camino cap a Pl.Universitat. Fa fred. Passo per davant la castanyera del carrer Aribau. Mmmm...quina oloreta. Encara no he menjat castanyes aquest any. Bueno, a casa la iaia sí. Però vull dir... castanyes de castanyera. D´aquelles tan grosses i bones, i que es pelen tan ràpid.
Ple de gent comprant. Ple de llums.
Els promotors de l´Avantcar allà plantats, com cada dia, repartint flyers amb el gorret verd de Papa Noel. "¿Tienes coche?? No tengo carné! Yo te llevo donde quieras. Jeje. Gracias.
Penso que al meu cor... no és Nadal.
Entro al metro d´Universitat. Vaig cap a l´andana de la línia 1 direcció Hospital de Bellvitge. Està tancada amb la porta metàl.lica. Veig bastants seguratas. Penso que potser és una broma, una inocentada. Vaig cap un d´ells. Hi ha molta gent queixant-se. "¿Qué pasa???¿Está cerrado?¿Tardarán mucho? Pués creo que sí señora. Hay para un ratito, mejor coja el bus, o otra línea."
Val. Molt bé. Però... Què ha passat?
"Qué ha pasado?" Li pregunto a un tiu molt grandot. Se´m queda mirant un segon abans de contestar, com si no esperés aquesta pregunta. "Pués... que se ha tirado uno" Em diu amb cara de qué quieres que te diga.
"Sí?" No sé per què ho torno a preguntar. "Sí... pués claro". I segueix fent que sí amb el cap.
Intentes no pensar-hi gaire... total, no el coneixies, no saps qui és, realment no t´importa. Cada dia mor molta gent al món.
Però... pfff... et deixa tocat. No sé per què.
Perquè algú s´acava de matar, allà mateix, no fa gaire. Perquè ho ha decidit. Perquè totes les altres opcions... no li semblaven prou bones. Suposo.
Perquè de repent ni és Nadal ni és res de res.
Perquè penses que hi ha gent... que realment té problemes molt grossos.
Axí que, encara que soni superficial... s´ha d´anar endavant. Que... ja ho sabem i bla bla bla... però de tant en tant va bé que et fotin una òstia i t´ho recordin. Que la vida és curta, i S´HA D´APROFITAR. Que el què t´importa... ho has de cuidar.
I si ho has perdut... intentar recuperar-ho.
I el que no t´agrada ho has de canviar. Ja.
I si hi ha gent que et fa sentir molt bé... estigués amb ells. Que sinó els dies són un desperdici!!
Que tingueu TOTS un any 2012 molt bò. Que serà millor que aquest. Per mi segur. Però que tampoc ha sigut taaaaaaaan dolent. Que sempre es pot treure algo bò. Jo aquest any he conegut molta gent nova, he fet windsurf (més o menys), he anat a Cannes!...he vist al Brad Pitt!! jejeje. M´he conegut més a mi mateixa. I als que em rodegen també. He après que la rutina, si l´esculls cada dia, pot ser algo fantàstic. He vist que hi ha algunes persones que no et fallen MAI.
I que ningú és perfecte. Que TOTS, TOTS... la caguem... però que... com deien a aquella peli tan nadalenca " Ningú és un fracàs... si té amics. "
O familia. O gent que t´estima i està allà, quan ets feliç, quan tens ganes de festa, quan estàs trista... i també quan la cagues...MOLT.
I com més gran l´has feta... més grans són els que et perdonen. I t´ajuden.
Feliç any, feliç vida.
(I gràcies... jo sola...no me´n hagués sortit)
Ahir surto del despatx. Camino cap a Pl.Universitat. Fa fred. Passo per davant la castanyera del carrer Aribau. Mmmm...quina oloreta. Encara no he menjat castanyes aquest any. Bueno, a casa la iaia sí. Però vull dir... castanyes de castanyera. D´aquelles tan grosses i bones, i que es pelen tan ràpid.
Ple de gent comprant. Ple de llums.
Els promotors de l´Avantcar allà plantats, com cada dia, repartint flyers amb el gorret verd de Papa Noel. "¿Tienes coche?? No tengo carné! Yo te llevo donde quieras. Jeje. Gracias.
Penso que al meu cor... no és Nadal.
Entro al metro d´Universitat. Vaig cap a l´andana de la línia 1 direcció Hospital de Bellvitge. Està tancada amb la porta metàl.lica. Veig bastants seguratas. Penso que potser és una broma, una inocentada. Vaig cap un d´ells. Hi ha molta gent queixant-se. "¿Qué pasa???¿Está cerrado?¿Tardarán mucho? Pués creo que sí señora. Hay para un ratito, mejor coja el bus, o otra línea."
Val. Molt bé. Però... Què ha passat?
"Qué ha pasado?" Li pregunto a un tiu molt grandot. Se´m queda mirant un segon abans de contestar, com si no esperés aquesta pregunta. "Pués... que se ha tirado uno" Em diu amb cara de qué quieres que te diga.
"Sí?" No sé per què ho torno a preguntar. "Sí... pués claro". I segueix fent que sí amb el cap.
Intentes no pensar-hi gaire... total, no el coneixies, no saps qui és, realment no t´importa. Cada dia mor molta gent al món.
Però... pfff... et deixa tocat. No sé per què.
Perquè algú s´acava de matar, allà mateix, no fa gaire. Perquè ho ha decidit. Perquè totes les altres opcions... no li semblaven prou bones. Suposo.
Perquè de repent ni és Nadal ni és res de res.
Perquè penses que hi ha gent... que realment té problemes molt grossos.
Axí que, encara que soni superficial... s´ha d´anar endavant. Que... ja ho sabem i bla bla bla... però de tant en tant va bé que et fotin una òstia i t´ho recordin. Que la vida és curta, i S´HA D´APROFITAR. Que el què t´importa... ho has de cuidar.
I si ho has perdut... intentar recuperar-ho.
I el que no t´agrada ho has de canviar. Ja.
I si hi ha gent que et fa sentir molt bé... estigués amb ells. Que sinó els dies són un desperdici!!
Que tingueu TOTS un any 2012 molt bò. Que serà millor que aquest. Per mi segur. Però que tampoc ha sigut taaaaaaaan dolent. Que sempre es pot treure algo bò. Jo aquest any he conegut molta gent nova, he fet windsurf (més o menys), he anat a Cannes!...he vist al Brad Pitt!! jejeje. M´he conegut més a mi mateixa. I als que em rodegen també. He après que la rutina, si l´esculls cada dia, pot ser algo fantàstic. He vist que hi ha algunes persones que no et fallen MAI.
I que ningú és perfecte. Que TOTS, TOTS... la caguem... però que... com deien a aquella peli tan nadalenca " Ningú és un fracàs... si té amics. "
O familia. O gent que t´estima i està allà, quan ets feliç, quan tens ganes de festa, quan estàs trista... i també quan la cagues...MOLT.
I com més gran l´has feta... més grans són els que et perdonen. I t´ajuden.
Feliç any, feliç vida.
(I gràcies... jo sola...no me´n hagués sortit)
Suscribirse a:
Entradas (Atom)