A l'estiu augmenten considerablement les possibilitats que el teu braç en fregui un altre dins de qualsevol transport públic... i generalment no és agradable, no ens enganyem. Tenim un alt percentatge de possibilitats que es tracti d’un braç pelut, o suat, però... i si per un cop... el braç fregat fos de l’home de la nostra vida?
Vaig pujar al 43, jo portava un vestit de flors i el cabell recollit (la calor era insuportable) i vaig notar un “algo” que em fregava la pell de l’avantbraç, en aquella zona on fa tantes pessigolles, sabeu?. Ell era... era “ELL”!. Tenia un braç fort, però no massa, amb pèls, com un HOME, però no masses, era alt i prim (no massa prim tampoc), feia bona olor... mmmmh, tant bona olor! I duïa uns texans i una samarreta blanca, una mica vella però li quedava... Crec que em vaig posar vermella i tot. Vaig girar-me i ell em va fer amb la mà un gest com disculpant-se (allò que fas quan et topes amb algú al bus o al metro) i jo vaig somriure-li fent que no amb el cap, volguent dir “tranqui no passa res, frega tot el que vulguis home!). No sabia quanta estona estaríem allà, l’un enganxat a l’altre, el bus estava a tope. No sabia si baixaria a la següent parada o es quedaria fins al final, igual que jo... Quina incertesa més angoixant. Havia de fer alguna cosa perquè allò no quedés en un simple fregament de braç de transport públic, havia de pensar amb rapidesa!.!. Vaig fer veure que em marejava. Sí sí, de la calor, casi em desmaio i tot!. Vaig començar a fer cara de molta calor, vaig buscar un paper dins de la bossa de mà per ventar-me, i anava bufant i ell em mirava, i jo em tocava el front... buscava amb la mirada un lloc per seure, com si no pogués aguantar-me de peus. Al final, ell em va preguntar si estava bé. Per fi la meva interpretació a “ lo Xirgu” va obtenir alguna resposta.
- Sí, sí, merci... – vaig fer amb una veu super dolça- estic una mica marejada, fa molta calor...- no podem demanar una frase estel•lar així d’entrada tampoc!
- Vols una mica d’aigua potser... jo no en porto... baixo ara, ... jo... potser hauries de baixar i que et toqués l’aire...
- Sí, ... gràcies
- Agafa’t a mi, t’ajudo, dóna’m la bossa... – per favor, tot un cavaller!
Vam seure en una terrassa, ell em va demanar una aigua fresca i em va dir que havia de marxar i jo em vaig quedar allà asseguda amb la cara de tonta. Vaig agafar el 43 a la mateixa hora durant setmanes sense èxit i sense saber tampoc què faria si me’l tornava a trobar... Ell no pujava. Cap braç com el seu fregava el meu en aquell sofocant agost a Barcelona.
Un dia a finals de setembre ell va pujar, amb una noia molt maca i em va somriure des de lluny i els seus ulls em deien que li feia il•lusió veure’m... però que no es podia acostar gaire. Quan anava a baixar es va atançar a mi una mica, sota la mirada estranyada de la noia, i em va dir:
- un altre cop al 43... lo estrany és no haver coincidit abans, no? jo l’agafo sempre...
L’endemà a la mateixa hora vam trobar-nos de nou, no crec que fos coincidència, vam seure plegats, aquella... sí, era la seva novia... i jo sortia amb un company de la feina, feia un parell de setmanes, les situacions no sempre es donen en el context ideal ni en el moment oportú... però almenys teníem l’oportunitat de triar. El destí ens la donava...
________________________
US EXPLICO: TMB proposa un relat en cadena, començat per Najat El-Hachmi, el començament te'l dóna l'escriptora catalana i és el que jo he utilitzat:
“
A l'estiu augmenten considerablement les possibilitats que el teu braç en fregui un altre dins de qualsevol transport públic….”
Si hi voleu participar us deixo l'enllaç:
http://relatscurts.tmb.cat/ca/participa/encadena
