L'olor a maduixetes... By Laia

Ara fa una estoneta, quan venia cap a la feina, amb la pluja repicant en el meu paraigües de colors, el meu “nano” enxufat, caminant pels carrers grisos de la ciutat (perquè quan plou ho són molt de grisos!), he vist un parking del bicing, i el vermell de les bicis ressaltava a saco entre tanta foscor... i m’he recordat de St. Quirze i de l’olor a maduixetes...

Quan érem molt petites els meus pares van llogar una casa a St. Quirze, a la muntanya, una casa enorme amb moooooolt de bosc. Nosaltres flipavem amb tot aquell tros de muntanya per nosaltres (acostumades a Barna, tu diràs) i fèiem cabanyes (qui no ho ha fet) amagades entre branques i ens ho passàvem pipa. Quan plovia, si plovia molt, els meus pares no ens deixaven sortir, i ens ho miràvem per la finestra esperant que parés... I quan parava ens posavem l’ impermeable i les botes, baixavem corrents les escales i sortíem a córrer pel bosc i entre les fulles i les branques de tant en tant, apareixia una maduixeta silvestre, vermella i brillant i era com un premi... ens encantava trobar maduixetes després de la pluja (hi eren sempre però llavors era més fàcil distingir-les) i quan trobaves un punt on n’hi havia varies... podies sentir l’olor... mmmmmh... l’olor a maduixetes i terra mullada era brutal.

La meva mare sempre ens deia que si n'agafavem moltes fariem un pastís... Mai arribaven a dalt...

Al bosc de davant de casa va ser també l’aventura de la sangonera... però això... ja és una altra història ;)

Algunas veces vuelo... By Laia

S'ha acabat la setmana. Que raros que són els diumenges... Jo ara hauria d'estar veient el partit però com que no el fan en obert, perquè són uns pesseteros de m__ ... i al bar em feia molt de pal, doncs res, que no el veig, i enlloc d'això dono voltes a la setmana que s'acaba, a les coses que he fet (fumar casi gens, molt bé, anar al gim casi gens, molt malament...)i penso que com diu el Sabina "algunas veces vuelo y otras veces, me arrastro demasiado a ras del suelo".

Avui fa un vespre tonto, de diumenge vaja. Tinc ganes de que comenci la primavera i que s'acabi ja aquest hivern, que ja dura massa... que hi ha coses que està bé que no canviin mai però tots necessitem treure'ns el fred del cos, que cala en els ossos, i posar unes quantes flors a la nostra vida, amb molt colors i molt bona olor!.

"Creus que la gent canvia?"- m'ho han preguntat aquest matí- crec que no de forma voluntària, canviem però no perquè ens ho proposem, canviem perquè les situacions que ens van succeïnt en la vida ens fan canviar, perquè de vegades quan ens cansem de posar la galta doncs fotem l'òstia primer (hablando mal y pronto). Seria genial poder canviar aquelles coses del nostre caràcter que no ens agraden o sobretot que poden fer mal als que ens rodegen, o que ens fan mal a nosaltres mateixos, però no pot ser. La vida ens va canviant molt a poc a poc, quan ens cansem de que ens prenguin el pèl ens tornem menys ingenus, quan ens cansem de tanta tonteria ens tornem una mica més intolerants amb la mala educació, per exemple, i quan ens cansem de ser febles i que ens facin mal, agafem l'armadura i ale... que rebotin les bales.

De totes formes i afortunadament sempre hi ha algú capaç de fer-nos riure (com una boja) fent-nos pessigolles per sorpresa, o de llançar-nos algun "piropo" que ens alegri el dia (tan tonto com "eres GRANDE"),un petó, una abraçada, una mirada, un ball, una peli junts al sofà...
... o un nen petit capaç de dir qualsevol tonteria màgica i espontània que ens torni tota la ingenuitat que el dia a dia ens roba... que lladre que és la rutina.

Aquí acaba la meva reflexió filosòfica de diumenge nit. Bona setmana a tots i que els ratos en que voleu siguin més que els que us arrossegueu a ras de terra ;)

"Algunas veces vuelo y otras veces
me arrastro demasiado a ras del suelo
algunas madrugadas me desvelo
y ando como un gato en celo
patrullando la ciudad..."

de la cançó QUE SE LLAMA SOLEDAD, del gran Sabina

la nova foto... By Laia

Per cert, heu vist la foto que hem penjat... És Port Bo, una caleta preciosa que ens porta bon rollo (ja ho diu el seu nom) molt bons records... i fins i tot (si la mirem molt fixament) podem sentir l'olor i la brisa del mar que tan bé ens van per refrescar la rutina barcelonina.

En aquesta cala hem cantat, hem rigut, hem cridat i plorat, hem jugat, ens hem banyat, hem lligat, jejejeje, ens hem posat mooooolt morenes, hem escrit cartes i postals, hem fet crucigramas, hem escoltat música amb auriculars compartits, hem après, hem ideat conjunts per les nits d'estiu, planejat menús de sopars, planejat viatges, planejat projectes de futur, que s'han complert o no, hem conegut gent... i també persones ;) hem menjat i begut... i ... alguns petons... també hi ha hagut.

Així doncs us la deixem aquí penjada, com "un soplo de aire fresco", a veure si us encomana una mica de bon rollo.

Molt bon cap de setmana.

no es lo mismo... BY LAIA

Tots sabem que el tema feina és desesperant, que la crisis està present en tots els sectors, que costa molt, que paguen poc, ... no fa falta que ennumerem les múltiples dificultats en les que ens trobem en aquests moments. És una putada quedar-se sense feina, és una putada haver d’agafar una feina que no t’agrada, és una putada que et paguin menys encara del que abans et pagaven... Però... DINS D’AQUESTA GRAN PUTADA, em fot que hi hagi gent que tingui l’oportunitat de treballar i denegui una feina “perquè no és de lo seu”. Estic treballant d’administrativa en una facultat, i si tinc molts avantatges, però no fotem, sóc Llicenciada en Publicitat i RRPP i abans d’estar aquí he treballat 8 anys en el món de la Comunicació (publicitat, producció, mitjans) ... us penseu que és el que em ve més de gust i que vaig fent salts pel carrer d’emoció quan em dirigeixo a la feina? Us penseu que no treballaria per menys pasta (encara) si tingués l’oportunitat de treballar en alguna cosa “de lo meu”, en algo que em permetés aprendre cada dia coses noves i em motivés intel·lectualment?. No cal fer cap drama, tinc feina, un bon ambient de treball, unes condicions de les que no em puc queixar... i ja està, ja vindran temps millors.

Animo a qui no treballa perquè NO POT, això canviarà, no desespereu!. Se’n poden anar a prendre pel sac els que no treballen PERQUÈ NO VOLEN, em sembla casi un pecat actualment. O almenys, si no treballen perquè NO VOLEN, QUE TOTHOM ÉS LLIURE DE FER EL QUÈ VULGUI, que no es queixin!, si us plau, perquè no tenen feina, perquè no troben res, perquè no tenen peles... Que és ofensiu pels que treballem en una cosa que no ens apassiona, però treballem en el que podem.

FELICIDADES MR BUENRI...... by Aru

A vegades us parlo de l´Àlex, aquest petit crack, futur músic, espero, que té 3 anys i que em sorprèn cada dia amb una cançó nova. Avui us parlo d´un altre Àlex, que no en fa 3… sino 33, que també em sorprèn sovint amb cançons, i que també hagués pogut ser músic, verdad guapo?? I tocar la bateria i composar cançons precioses… però ja sabem que TOT no es pot fer en 1 vida sola.
Pero tú has hecho bastante, creo yo, y por eso te digo FELICIDADES!! No por cumplir años, que sé que no te hace ilusión alguna, sino por todo lo que has hecho en estos 33 años, por todo lo que tienes, y lo que tendrás, que te lo mereces todo! Porque…sí, es cierto, tenemos …pfffff, …muchos más que “antes”, pero también tenemos mucho más. Hace 10 años tenías 23 y eras un chavalín, pero ahora, aparte de tener 10 años más, tienes unos hijos increíbles, una mujer que vale mucho, gente que te quiere, más experiencia que antes, más conciertos en el recuerdo, más canciones de piel de gallina, más amigos… Tienes más. Por eso tienes que estar feliz hoy. No por los 33 que cumples. Que parecen muchisimos menos!!! Jejeje.
En fin, que te quiero mucho. Porque en algunos de esos tantos años tuyos, tambien a mi me has dado cosas, me has dado buenas cosas mal dispuestas, Ben Harper, Divine Comedy y mil más, me has dado películas y batidos en la Valenciana, me has dado horas de escucharme y de hablarme por teléfono. Y me las sigues dando SIEMPRE que lo necesito. Por alegrarte tanto por mi película, por mis alegrías, por estar allí, para mí y para mis sisters, para TÚ familia.
Felicidades guapo, por todo eso que tienes y que nos das.
FELICES 33 Àlex Buenri.
Te queremos!!!

COSES QUE APRENC AL COLE ...by Aru

-La lluna es pot agafar i ficar dins d´una croqueta
-Les llanties i la verdura fan agafar mal de panxa. Només veure-les!
-Una figura de plastelina té forma d´elefant... si tu ho creus.
-Si comptes fins a 3 amb els dits... has de començar pel dit gros. Sinó no està bé.
-Un cop t´has menjat els lacasitos del pastís... ja estàs ple.
-Si et tapes els ulls... ningú et pot veure.

Em dic Laia i estic molt indignada... By Laia

Em dic Laia, un nom ben català, tinc 30 anys i he viscut tota la vida a Barcelona. Sóc catalana però mai he sigut independentista ni he anat dibuixant l’Estelada per les portes dels lavabos. Sempre he estat orgullosa de ser catalana, de ser espanyola també. Penso que tenim una geografia preciosa i variada, una gastronomia que és de les més riques i millors del món i tinc amics per tot arreu (des de Bilbao fins a Cádiz, passant per Elche, Isla Cristina, Tarifa, Madrid, Sevilla, San Sebastián, Jerez, Galicia, Osca...) i sempre que vénen estan encantats i sempre que hi vaig em sento com a casa.

Tinc la sort de ser bilingüe i si algú algun cop m’ha parlat amb castellà li he respòs amb la mateixa llengua. M’han ensenyat que el més important és el respecte, l’educació i el saber adaptar-se a les situacions, “allá dónde fueres...”

No tinc cap amic català que insulti als espanyols pel fet de ser de fora de Catalunya, ni cap familiar que critiquiaquells que no parlen català... només faltaria, però precisament per això m’indigna, perquè no tinc una altra paraula, sentir aquesta sarta de barbaritats.

Quan surten les petardes aquestes d’intereconomia - que ni se com es diuen, NI M’IMPORTA!, que no ho vull saber, que sempre que faig referència i estic parlant amb algú i dic “la tia aquella d’intereconomia”, la gent s’empenya en dir-me el nom... i a mi... no m’interessa gens el nom d’aquests impresentables – i comencen a inventar-se coses que elles diuen que passen a Catalunya... primera notícia... em poso malalta. La llibertat d’expressió és un dret però el que fan aquestes persones es diu DIFAMACIÓ, hi ha gent que va a la presó per això, és un delicte contemplat en el nostre Codi Penal. Em fa por pensar que hi ha gent que ho veu i s’ho creu.

No he sigut mai així però quan escolto aquesta gent... agafaria la Senyera i me’n faria un vestit per passejar-me per tot arreu... amb barretina inclosa.