Em dic Laia, un nom ben català, tinc 30 anys i he viscut tota la vida a Barcelona. Sóc catalana però mai he sigut independentista ni he anat dibuixant l’Estelada per les portes dels lavabos. Sempre he estat orgullosa de ser catalana, de ser espanyola també. Penso que tenim una geografia preciosa i variada, una gastronomia que és de les més riques i millors del món i tinc amics per tot arreu (des de Bilbao fins a Cádiz, passant per Elche, Isla Cristina, Tarifa, Madrid, Sevilla, San Sebastián, Jerez, Galicia, Osca...) i sempre que vénen estan encantats i sempre que hi vaig em sento com a casa.
Tinc la sort de ser bilingüe i si algú algun cop m’ha parlat amb castellà li he respòs amb la mateixa llengua. M’han ensenyat que el més important és el respecte, l’educació i el saber adaptar-se a les situacions, “allá dónde fueres...”
No tinc cap amic català que insulti als espanyols pel fet de ser de fora de Catalunya, ni cap familiar que critiquiaquells que no parlen català... només faltaria, però precisament per això m’indigna, perquè no tinc una altra paraula, sentir aquesta sarta de barbaritats.
Quan surten les petardes aquestes d’intereconomia - que ni se com es diuen, NI M’IMPORTA!, que no ho vull saber, que sempre que faig referència i estic parlant amb algú i dic “la tia aquella d’intereconomia”, la gent s’empenya en dir-me el nom... i a mi... no m’interessa gens el nom d’aquests impresentables – i comencen a inventar-se coses que elles diuen que passen a Catalunya... primera notícia... em poso malalta. La llibertat d’expressió és un dret però el que fan aquestes persones es diu DIFAMACIÓ, hi ha gent que va a la presó per això, és un delicte contemplat en el nostre Codi Penal. Em fa por pensar que hi ha gent que ho veu i s’ho creu.
No he sigut mai així però quan escolto aquesta gent... agafaria la Senyera i me’n faria un vestit per passejar-me per tot arreu... amb barretina inclosa.
Avui és el dia.
"Sing, sing at the top of your voice, Love without fear in your heart. Feel, feel like you still have a choice...If we all light up we can scare away the dark"
jueves, 3 de marzo de 2011
lunes, 14 de febrero de 2011
UN DESCANS ...by Aru
EL divendres vaig sortir de treballar, vaig caminar pels passadissos del metro carregada amb la bossa, vaig fer un trajecte d´hora i pico amb cotxe...sense poder moure les cames, de lo ple que anava de paquets, vaig dormir 4 hores en un llit individual, amb la meva germana, i morta de fred; Dissabte vam tornar a dormir poc i malament. Avui és dilluns i començo la setmana... Molt bé.
El meu cos no ha descansat gaire. El meu cap sí.
No m´he preocupat, no he ordenat la casa, ni escombrat, ni he apuntat res a l´agenda, no he tingut horaris ni obligacions.
Això sí que són vacances.
Aquest cap de setmana hem estat a Calella, la Laia,l´Aina, l´Anna i jo (les germanes Ruiz, oi nenes? jeje). Hem retrobat amics, hem passejat, hem tornat a Port bò a fer el vermutet entre les barques, hem sentit l´olor del mar, hem begut vinet davant la llar de foc, hem rigut molt, hem ballat... I encara que no ho sembli,almenys jo, he descansat molt.
Calella és mil coses per nosaltres, aquest cap de setmana en concret ha sigut un parèntesi. De tant en tant és molt necessari fer-ne un oi?
Avui torno a la realitat amb un somriure, i molt més descansada que altres findes que m´he quedat a Barna, sense fer res.
Que tingueu un bon dilluns.
El meu cos no ha descansat gaire. El meu cap sí.
No m´he preocupat, no he ordenat la casa, ni escombrat, ni he apuntat res a l´agenda, no he tingut horaris ni obligacions.
Això sí que són vacances.
Aquest cap de setmana hem estat a Calella, la Laia,l´Aina, l´Anna i jo (les germanes Ruiz, oi nenes? jeje). Hem retrobat amics, hem passejat, hem tornat a Port bò a fer el vermutet entre les barques, hem sentit l´olor del mar, hem begut vinet davant la llar de foc, hem rigut molt, hem ballat... I encara que no ho sembli,almenys jo, he descansat molt.
Calella és mil coses per nosaltres, aquest cap de setmana en concret ha sigut un parèntesi. De tant en tant és molt necessari fer-ne un oi?
Avui torno a la realitat amb un somriure, i molt més descansada que altres findes que m´he quedat a Barna, sense fer res.
Que tingueu un bon dilluns.
viernes, 11 de febrero de 2011
estudiant fisioterapeuta... BY LAIA
Massa tonteries per un divendres per la tarda...
Ha trucat la típica mama que es pensa que el seu fill és subnormal i no li deixa fer res sol. Després surten com surten, si és que no m’extranya, que no saben fotre la O amb un canuto.
Parlava super alterada com si se li estigués calant foc a la cuina:
- Escolti! Que és Blanquerna???
El que li hauria volgut dir: - Senyora, acabo de dir “Blanquerna, bona tarda”, a vostè què li sembla? Que és una conya? que estic al bar Manolo però m’agrada fer-me la intelectual o què?!.
El que li he dit: Sí, digui’m.
- És que estic veient aquí a la web que hem de fer la matrícula ja! I jo no sabia res!
- La matrícula per a què?
- Per a la carrera de fisioterapeutes!
- No, no s’ha de fer cap matrícula ara... a veure... per qui és? Per vostè?
- És que estic mirant i posa que per això del curs pont hem de fer ja la... bé, no la matrícula, perdoni, la preinscripció.
(ara ens comencem a entendre, he pensat)
- A veure, la preinscripció pel Curs de Complements es pot fer des del dia 8, efectivament,...
- Clar! És que nosaltres no sabiem res! I hi ha tan poques places!
(pensava que es posava a plorar, us ho juro)
- Però quants són vostès?
(ja estava fins als nassos del plural! Que vostè no estudia res senyora! Que és el seu fill collons, que ja n’hi ha prou que és divendres per la tarda dona!)
- No, a veure, (ha suspirat com si no ens entenguéssim, en realitat és ella que no s’explica), és pel meu fill, bé, per la meva filla, de fet... (com? Que no sap quin gènere té?, que fort em sembla).
- Sí, i la seva filla està cursant ara 3r?
- Sí, clar però com ho faran? Per què clar, veig que només hi ha 50 places! (tornava a alterar-se molt), i clar, com ho faran, si són 200 o 300 que volen fer-ho?
- 200 o 300? (s’ho inventava ella! I jo ja m’estava posant de molt mal humor i em piquen molt els ulls aquesta tarda!)
- Sí, clar, perquè si són TOOOTS els de fisioterapeutes que volen fer-ho!!!???
(ella ha decidit fa estona que la carrera és fisioterapeuta, no fisioteràpia, ok?).
- Ja, però no tothom ho vol fer, a més a més, encara que ho volguessin fer TOOOTS, que no serà el cas perquè no és mai, serien com a MOOOOLT, com a MOOOOLt, 160, no 200 o 300...
- Ah... 160... ah...
Paro perquè la conversa ha caigut en un punt absurd que... casi que no cal un divendres per la tarda que us ho expliqui amb més detalls... Ale! Bon finde guapos i guapes! Muas.
Ha trucat la típica mama que es pensa que el seu fill és subnormal i no li deixa fer res sol. Després surten com surten, si és que no m’extranya, que no saben fotre la O amb un canuto.
Parlava super alterada com si se li estigués calant foc a la cuina:
- Escolti! Que és Blanquerna???
El que li hauria volgut dir: - Senyora, acabo de dir “Blanquerna, bona tarda”, a vostè què li sembla? Que és una conya? que estic al bar Manolo però m’agrada fer-me la intelectual o què?!.
El que li he dit: Sí, digui’m.
- És que estic veient aquí a la web que hem de fer la matrícula ja! I jo no sabia res!
- La matrícula per a què?
- Per a la carrera de fisioterapeutes!
- No, no s’ha de fer cap matrícula ara... a veure... per qui és? Per vostè?
- És que estic mirant i posa que per això del curs pont hem de fer ja la... bé, no la matrícula, perdoni, la preinscripció.
(ara ens comencem a entendre, he pensat)
- A veure, la preinscripció pel Curs de Complements es pot fer des del dia 8, efectivament,...
- Clar! És que nosaltres no sabiem res! I hi ha tan poques places!
(pensava que es posava a plorar, us ho juro)
- Però quants són vostès?
(ja estava fins als nassos del plural! Que vostè no estudia res senyora! Que és el seu fill collons, que ja n’hi ha prou que és divendres per la tarda dona!)
- No, a veure, (ha suspirat com si no ens entenguéssim, en realitat és ella que no s’explica), és pel meu fill, bé, per la meva filla, de fet... (com? Que no sap quin gènere té?, que fort em sembla).
- Sí, i la seva filla està cursant ara 3r?
- Sí, clar però com ho faran? Per què clar, veig que només hi ha 50 places! (tornava a alterar-se molt), i clar, com ho faran, si són 200 o 300 que volen fer-ho?
- 200 o 300? (s’ho inventava ella! I jo ja m’estava posant de molt mal humor i em piquen molt els ulls aquesta tarda!)
- Sí, clar, perquè si són TOOOTS els de fisioterapeutes que volen fer-ho!!!???
(ella ha decidit fa estona que la carrera és fisioterapeuta, no fisioteràpia, ok?).
- Ja, però no tothom ho vol fer, a més a més, encara que ho volguessin fer TOOOTS, que no serà el cas perquè no és mai, serien com a MOOOOLT, com a MOOOOLt, 160, no 200 o 300...
- Ah... 160... ah...
Paro perquè la conversa ha caigut en un punt absurd que... casi que no cal un divendres per la tarda que us ho expliqui amb més detalls... Ale! Bon finde guapos i guapes! Muas.
martes, 1 de febrero de 2011
Mujer al borde de un ataque de nervios (o cómo ir a Ikea y no morir en el intento) BY LAIA
Ahir vaig anar a Ikea. Sí, ahir dilluns, amb la tarda de pluja preciosa que feia. Per començar la setmana de bon humor, sortint de la feina... a les 7 de la tarda i cansadeta... Cap a Ikea falta gent!. Venga!. Vaig arribar a Ikea i vaig buscar la porta d’entrada, perquè hi ha portes que només són de sortida, i n’hi ha d’altres que són per entrar a “la exposición” i d’altres per entrar al parking, i d’altres per transportistes I PROU!!! SI NO ETS TRANSPORTISTA ON VAS???!!!.
Vaig buscar un carro d’aquests grans, enormes, tan fàcils de conduïr, i vaig pujar amb l’ascensor fins a la 1a planta- EXPOSICIÓN. Quan anava a entrar en el meravellós circuit de les fletxetes em van dir que NO! CON ESTE CARRO AQUÍ NO!. Ah, molt bé, resulta que per entrar a LA EXPOSICIÓN, o el país de las maravillas suecas, pots entrar amb carro d’aquests oberts, especials per caixes grans, o amb el carretó petit groc, però no amb el carro tipu “super” diriem, ... no em pregunteu perquè que no estic d’humor. Si quiere puede dejármelo a mi, em va dir el noi aquell molt amablement, ok, muy bien, aquí te lo dejo. Vaig entrar en el circuit de les fletxetes, que és pitjor que el joc de la oca, sempre endavant, no pots saltar-te ni una casella, encara que no t’interessi per res del món el mobiliari de cuina , o les làmpares infantils amb formes i colrs variats, allà, obligada, tot el recorregut... com que són les 8 del vespre d’un dilluns i no tinc res millor a fer...
Quan vaig haver superat la cursa d’obstacles i vaig arribar per fi a la part aquella tipu magatzem, plena de passadissos, i de caixes, i de números i lletres... jo tenia més ganes de tirar-me per un barranc que de començar a buscar referències i carregar caixes que pesen més que jo... Així que em vaig acostar a un noi, amb cara de simpàtic, que estava darrera d’un mostrador i li vaig preguntar si algú em podia ajudar... i si hi havia alguna opció per la que jo no hagués d’agafar els mobles. Llavors una noia es va acostar amb cara de gos rabiós i em va dir ESTAVA JO EH!!, jo amb cara condescendent li vaig dir: NO, ESTAVA JO, FA ESTONA QUE M’ESPERO A QUE ACABESSIN AQUELLA PARELLA QUE ACABA DE MARXAR, PERÒ NO PENSO DISCUTIR-ME AMB TU ARA, A AQUESTES HORES.
Manda huevos la nena que es vol colar.
Total, el noi em diu que hi ha un servei “picking” que tu demanes allà a la caixa el què vols i ells ja t’ho busquen i t’ho agafen tot, tu no has de fer res, ... por el módico precio de 30€, transporte y montaje aparte, EVIDENTEMENTE!.
Mira, vaig pensar, fes un picking, un poking o un salting-banquing, però tinc una hèrnia que amb la humitat que fa avui m’està donant pel sac i com comenci a fer-me la forçuda em quedaré garrativada i veuràs quin show més divertit que et monto. No li vaig dir, tot això, és clar, només li vaig dir: FES UN PICKIN, FES.
Us estalviaré l’escena del taulell de transport... és más de lo mismo i tampoc voldria avorrir-vos. Bàsicament va ser una escena plena d’ironia on la noia m’anava dient preus i jo anava rient (sarcàsticament) i dient: ESTO VA APARTE, CLARO, no? i ella amb cara de por em feia que sí amb el cap...
Bon dimarts a tots i... si no esteu preparats psicològicament... no aneu a Ikea un vespre de dilluns plujós... FA MOLTA POR.
Vaig buscar un carro d’aquests grans, enormes, tan fàcils de conduïr, i vaig pujar amb l’ascensor fins a la 1a planta- EXPOSICIÓN. Quan anava a entrar en el meravellós circuit de les fletxetes em van dir que NO! CON ESTE CARRO AQUÍ NO!. Ah, molt bé, resulta que per entrar a LA EXPOSICIÓN, o el país de las maravillas suecas, pots entrar amb carro d’aquests oberts, especials per caixes grans, o amb el carretó petit groc, però no amb el carro tipu “super” diriem, ... no em pregunteu perquè que no estic d’humor. Si quiere puede dejármelo a mi, em va dir el noi aquell molt amablement, ok, muy bien, aquí te lo dejo. Vaig entrar en el circuit de les fletxetes, que és pitjor que el joc de la oca, sempre endavant, no pots saltar-te ni una casella, encara que no t’interessi per res del món el mobiliari de cuina , o les làmpares infantils amb formes i colrs variats, allà, obligada, tot el recorregut... com que són les 8 del vespre d’un dilluns i no tinc res millor a fer...
Quan vaig haver superat la cursa d’obstacles i vaig arribar per fi a la part aquella tipu magatzem, plena de passadissos, i de caixes, i de números i lletres... jo tenia més ganes de tirar-me per un barranc que de començar a buscar referències i carregar caixes que pesen més que jo... Així que em vaig acostar a un noi, amb cara de simpàtic, que estava darrera d’un mostrador i li vaig preguntar si algú em podia ajudar... i si hi havia alguna opció per la que jo no hagués d’agafar els mobles. Llavors una noia es va acostar amb cara de gos rabiós i em va dir ESTAVA JO EH!!, jo amb cara condescendent li vaig dir: NO, ESTAVA JO, FA ESTONA QUE M’ESPERO A QUE ACABESSIN AQUELLA PARELLA QUE ACABA DE MARXAR, PERÒ NO PENSO DISCUTIR-ME AMB TU ARA, A AQUESTES HORES.
Manda huevos la nena que es vol colar.
Total, el noi em diu que hi ha un servei “picking” que tu demanes allà a la caixa el què vols i ells ja t’ho busquen i t’ho agafen tot, tu no has de fer res, ... por el módico precio de 30€, transporte y montaje aparte, EVIDENTEMENTE!.
Mira, vaig pensar, fes un picking, un poking o un salting-banquing, però tinc una hèrnia que amb la humitat que fa avui m’està donant pel sac i com comenci a fer-me la forçuda em quedaré garrativada i veuràs quin show més divertit que et monto. No li vaig dir, tot això, és clar, només li vaig dir: FES UN PICKIN, FES.
Us estalviaré l’escena del taulell de transport... és más de lo mismo i tampoc voldria avorrir-vos. Bàsicament va ser una escena plena d’ironia on la noia m’anava dient preus i jo anava rient (sarcàsticament) i dient: ESTO VA APARTE, CLARO, no? i ella amb cara de por em feia que sí amb el cap...
Bon dimarts a tots i... si no esteu preparats psicològicament... no aneu a Ikea un vespre de dilluns plujós... FA MOLTA POR.
miércoles, 26 de enero de 2011
...NOMÉS PENSAVA ... by Aru
Demanar perdó. Sembla fàcil oi? Sí home, jo quan ho haig de fer ho faig. Cap problema. Clar. I tant. A mi no em costa gens.
No???
Avui quan renyava al Jaime per pegar al Bernat… sabeu què m´ha contestat? “Pero le he dicho perdón Aruna, no pasa nada”.
Sí que passa. Però llavors vol dir que demanar perdó no serveix de res??
Suposo que si tens 3 anys costa una mica entendre que dir “perdó” no esborra el què has fet abans… però que ho cambia una mica.
Els adults ja sabem, tot i que potser ho hauríem de recordar més sovint, que sí que serveix. A vegades et pot fer sentir realment millor que et diguin:
“ Perdona, t´he jutjat massa ràpid; perdona´m, em necessitaves i no ho he sabut veure; Perdona, l´he cagat; Ho sento… he tingut un mal dia; Perdona…no t´he preguntat ni com estàs; Em sap greu, no et volia cridar; No he tingut en compte el teu punt de vista, perdona; Ho sento, se m´ha passat. Me n´he oblidat. No hi he pensat. “
Demanar perdó no és abaixar-se els pantalons, no és fer el ridícul, evidentment.
Demanar perdó vol dir aceptar que t´has equivocat, l´has cagat (com fa tothom)però que tens la valentia d´admetre-ho. Vol dir que ets conscient que has fet mal, i que a tu també et fa mal. Que t´importa.
I sempre és bò saber que a algú li importa el que sents.
No???
Avui quan renyava al Jaime per pegar al Bernat… sabeu què m´ha contestat? “Pero le he dicho perdón Aruna, no pasa nada”.
Sí que passa. Però llavors vol dir que demanar perdó no serveix de res??
Suposo que si tens 3 anys costa una mica entendre que dir “perdó” no esborra el què has fet abans… però que ho cambia una mica.
Els adults ja sabem, tot i que potser ho hauríem de recordar més sovint, que sí que serveix. A vegades et pot fer sentir realment millor que et diguin:
“ Perdona, t´he jutjat massa ràpid; perdona´m, em necessitaves i no ho he sabut veure; Perdona, l´he cagat; Ho sento… he tingut un mal dia; Perdona…no t´he preguntat ni com estàs; Em sap greu, no et volia cridar; No he tingut en compte el teu punt de vista, perdona; Ho sento, se m´ha passat. Me n´he oblidat. No hi he pensat. “
Demanar perdó no és abaixar-se els pantalons, no és fer el ridícul, evidentment.
Demanar perdó vol dir aceptar que t´has equivocat, l´has cagat (com fa tothom)però que tens la valentia d´admetre-ho. Vol dir que ets conscient que has fet mal, i que a tu també et fa mal. Que t´importa.
I sempre és bò saber que a algú li importa el que sents.
viernes, 21 de enero de 2011
... d'aquí a la eternitat ;) BY LAIA

Aquesta tarda sembla que enlloc de 4 hores, que és el que tenen aquí les tardes laborals, en té 20 o 30... no se, ja he perdut el compte. Tinc feina? Sí, no mooooolta feina però una mica de feina, com per no avorrir-me, sí que tinc. Em ve de gust fer la feina que tinc per fer? No cal que respongui perquè sinó no estaria aquí escrivint al blog i donant-vos el “coñazo” amb la meva tarda, com si us importés. Però això és el que té tenir un blog teu (encara que compartit), que hi escrius quan vols... jejeje, c’est la vie.
M’estic mirant les ungles i tot i que les porto força bé, les coses com són, estic pensant que si tingués aquí l’estoig de la manicura ara... seria un temps tan ben aprofitat! Em deixaria unes mans! I me les podria canviar de color i tot... (les ungles clar, no les mans). La crema hidratant sí que la tinc aquí al calaix, ja me’n he posat, a les mans i una mica més amunt també, canells i començament del braç... per allargar-ho una miqueta.
Són les 5 menys 20. Em queden 2 hores i vint. Bufffffff. M’he fet fotos amb el mòbil nou, sí, a mi mateixa aquí a la feina... El que fa l’avorriment!. He apuntat totes les activitats previstes pels propers dies a l’agenda del 2011, que no m’acostumo encara a aquest nou número, per cert ja que parlem de l’any... i tal i tal.
La llista de la compra, que tant m’agrada fer, no cal ni que la plantegi perquè estem a dia 21, o sigui que ja no tinc un duro i no tornaré a fer cap compra fins el dia 31. Deu ni do. Però això sí, tinc moltes idees de receptes que vull fer quan pugui comprar els ingredients, jajajajaja, extretes de suplements d’oci, guies gastronòmiques i xarxes culinàries per on he estat navegant aquesta tarda tan nàufraga que tinc ;).
Desitjo que les vostres tardes de divendres tinguin les hores que els hi toquen, a no ser que estigueu al PARADÍS, que llavors tant de bo que siguin eternes.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)