...NOMÉS PENSAVA ... by Aru

Demanar perdó. Sembla fàcil oi? Sí home, jo quan ho haig de fer ho faig. Cap problema. Clar. I tant. A mi no em costa gens.
No???
Avui quan renyava al Jaime per pegar al Bernat… sabeu què m´ha contestat? “Pero le he dicho perdón Aruna, no pasa nada”.
Sí que passa. Però llavors vol dir que demanar perdó no serveix de res??
Suposo que si tens 3 anys costa una mica entendre que dir “perdó” no esborra el què has fet abans… però que ho cambia una mica.
Els adults ja sabem, tot i que potser ho hauríem de recordar més sovint, que sí que serveix. A vegades et pot fer sentir realment millor que et diguin:
“ Perdona, t´he jutjat massa ràpid; perdona´m, em necessitaves i no ho he sabut veure; Perdona, l´he cagat; Ho sento… he tingut un mal dia; Perdona…no t´he preguntat ni com estàs; Em sap greu, no et volia cridar; No he tingut en compte el teu punt de vista, perdona; Ho sento, se m´ha passat. Me n´he oblidat. No hi he pensat. “
Demanar perdó no és abaixar-se els pantalons, no és fer el ridícul, evidentment.
Demanar perdó vol dir aceptar que t´has equivocat, l´has cagat (com fa tothom)però que tens la valentia d´admetre-ho. Vol dir que ets conscient que has fet mal, i que a tu també et fa mal. Que t´importa.
I sempre és bò saber que a algú li importa el que sents.

... d'aquí a la eternitat ;) BY LAIA

Aquesta tarda sembla que enlloc de 4 hores, que és el que tenen aquí les tardes laborals, en té 20 o 30... no se, ja he perdut el compte. Tinc feina? Sí, no mooooolta feina però una mica de feina, com per no avorrir-me, sí que tinc. Em ve de gust fer la feina que tinc per fer? No cal que respongui perquè sinó no estaria aquí escrivint al blog i donant-vos el “coñazo” amb la meva tarda, com si us importés. Però això és el que té tenir un blog teu (encara que compartit), que hi escrius quan vols... jejeje, c’est la vie.

M’estic mirant les ungles i tot i que les porto força bé, les coses com són, estic pensant que si tingués aquí l’estoig de la manicura ara... seria un temps tan ben aprofitat! Em deixaria unes mans! I me les podria canviar de color i tot... (les ungles clar, no les mans). La crema hidratant sí que la tinc aquí al calaix, ja me’n he posat, a les mans i una mica més amunt també, canells i començament del braç... per allargar-ho una miqueta.

Són les 5 menys 20. Em queden 2 hores i vint. Bufffffff. M’he fet fotos amb el mòbil nou, sí, a mi mateixa aquí a la feina... El que fa l’avorriment!. He apuntat totes les activitats previstes pels propers dies a l’agenda del 2011, que no m’acostumo encara a aquest nou número, per cert ja que parlem de l’any... i tal i tal.

La llista de la compra, que tant m’agrada fer, no cal ni que la plantegi perquè estem a dia 21, o sigui que ja no tinc un duro i no tornaré a fer cap compra fins el dia 31. Deu ni do. Però això sí, tinc moltes idees de receptes que vull fer quan pugui comprar els ingredients, jajajajaja, extretes de suplements d’oci, guies gastronòmiques i xarxes culinàries per on he estat navegant aquesta tarda tan nàufraga que tinc ;).

Desitjo que les vostres tardes de divendres tinguin les hores que els hi toquen, a no ser que estigueu al PARADÍS, que llavors tant de bo que siguin eternes.

Diez citas culturales por menos de cinco euros

Diez citas culturales por menos de cinco euros

Un divendres fred... BY LAIA

Aquest matí m’he llevat, com sempre en les últimes setmanes, que encara era fosc... i això dóna mooooolta sensació de fred, encara que no en fagi, però avui, a més a més en feia de veritat. Quan he sortit de casa ja síntuïa el sol darrera un edifici, cap a la dreta, i si miraves cap a l’esquerra veies una lluna blanca, ENORME i preciosa. Bé, he pensat, aquests matins freds també tenen coses boniques... veus!.

He agafat el carreró que va fins la parada de metro amb ànim i ímpetu per aquest nou dia... i llavors he sentit un soroll fàcilment identificable, tipus: ggrrrrrh... jjjjjjjjjjjggggggggggr... Sabeu d’aquells de quan algú es prepara per escopir alguna cosa molt heavy?. Ostres quin fàstic, he pensat, i m’he girat per veure-li la cara de porc. L’he pillat justament escopint... un alien al terra. Gràcies xaval, bon dia a tu també. Guarro.

Llavors he palpat la bossa que duia penjada... buscant el meu dinar... JODER, m’he deixat el tupper! Fantàstic. Algú ha dit que els matins d’hivern també podien ser bonics?. Toca’t els ous. Ahir per la nit jo preparant-me el meu tupper amb amanida, un altre tupper amb les llenties... mmmmh. ¿pa qué? Pa cagarla!. I per què em vaig preparar el dinar si avui no em quedo? Doncs perquè sí que em quedo, és divendre però em toca treballar aquesta tarda. Aixxxxx aixa aix... com diria la meva àvia “un dia et deixaràs el cap”.

Doncs res. Que bon divendres.

L´ÚLTIMA DEL CRACK ...by Aru

Tots els que compartiu aquest blog amb nosaltres ja coneixeu a l´Àlex; aquest nen de l´escola on treballo que és un fanàtic de la música (desde Coldplay a les de la època dels postres pares: L´ultima que li he sentit cantar és la playa estaba desierta, el mar bañaba tu piel….se la sap tota) i que sovint ens fa morir de riure.
Doncs us vull explicar l ´ultima que ha fet:
Jo havia baixat dels patis de dalt per portar a unes nenes a fer l´activitat de dansa; i quan em disposava a tornar a fer l´excursió cap a dalt als camps… veig a l´Àlex i al Victor que vénen cap a mi.
-Què feu aquí a baix??!! Hauríeu d´estar a dalt als camps! – Faig amb tò de professora enfadada.
-Vamos a la classe. No ves? –Contesta l´Àlex.
L´Àlex parla una mica com si fos guiri, potser com si fos rus. I pronuncia les erres com si totes fóssin RR. I quan et parla ho fa amb cara de póquer.
-Sí Àlex, sí que ho veig, però ara és hora d´estar al pati, com els altres nens!! Heu baixat sols???
-Nooooo- Em diu rollo Aruna tontita tengo que explicártelo todo- Vengo con Virtoc.

Jajajaja. M´aguanto el riure. No sap dir Victor. Tot i que a mi Virtoc em semblamolt més difícil.
-Doncs molt malament Àlex. Molt malament. HAuríeu d´estar a dalt I no podeu baixar sols….- I bla bla bla els hi pego tot el discurs de profe amb tò de “T´estic renyant”.

-Vaaaale Arruna. Vamos- Em contesta com si em perdonés la vida.
Li agafo la mà i fair posat d´enfadada, I em diu:
-…Arruna… pero tu estás enfadada o estas contento?
-Estic enfadada perquè tu ja saps que no pots baixar quan vulguis!
-Vale arruna. Pero yo quiero que estés contento.

Quin rollo que té el tio. Tremoleu nenes …que aquí vé el més gran dels embaucadors!!!

Li dic que vale, que no m´enfado però que no ho torni a fer.
-Espera arruna…
I ara quèeee????
M´ensenya les sabates que du posades a retaló ,com si fóssin xancles. M´assec a les escales i li poso bé. Sospiro i se m´escapa el riure sense adonar-me´n.
-Arrrruna….Estás riendo??
I em somriu com dient “Si en el fons soc super còmic i t´encanto!!”

Doncs sí. Igual que quan els peques m´abracen, o criden el meu nom, o em fan petons perquè sí,o s´alegren tantíssim de veure´m..tot i que m´han vist el dia abans.
Són aquestes petites grans coses que tenen els nens, i que les fan com si res, com si no tinguéssin importància… Però que a tu t´alegren el dia.

Fa molt de fàstic... BY LAIA

Ja se que no estic sent massa fina, ni cuido l’estil de redacció, ni faig servir grans recursos en aquesta entrada però:

ESTEM FINS ALS OVARIS DE GRANS HERMANOS, OPERACIONES TRIUNFOS, Sálvames de lux, que irònic, i DECs i merdes en vinagre similars. JA N’HI HA PROU. AIXÒ S’HA D’ACABAR ÉS UNA PRESA DE PÈL I UNA VERGONYA. PROUUUUUUUUUU. QUINA GRAN MERDAAAAAA!!!!!. FA GANES DE VOMITAR! PER FAVOR. I al públic, si us plau, no mireu més aquestes coses que són dolentes per la salut i si ho veiem ja tenen excusa per seguir-nos-ho fotent. Gràcies.

"El talento es el conocimiento al servicio de una vida lograda"

"El talento es el conocimiento al servicio de una vida lograda"