PETITES COSES BRUTALS by Aru

Estic asseguda al costat d´una nena, donant-li copets a l´esquena perquè s´adormi. Dels 25 nens de la classe n´hi ha que s´adormen només estirar-se al llit, altres van caient poc a poc, i altres esperen a que tu els adormis. És part de la meva feina; fer que dormin.


Sento un soroll. Faig "shhhhh" i algú contesta "shhhh". Torno a intentar-ho "shhhh" i la veueta torna a fer "shhhh!"
Miro al meu voltant i tot i estar a les fosques puc distingir qui és qui. Davant meu, en el llitet, veig un nen estirat de boca terrossa, amb el cap aixecat. M´hi fixo i el reconec. És l´Àlex i riu silenciosament com si hagués fet una malifeta molt ingeniosa. Jejeje. Torno a fer "shhhh" i ell torna a contestar. Jajaja. Ric en silenci, i ell, que ja ha vist que l´estic mirant, també riu.
És boníssim. Quan em veu riure encara riu més i, movent el cap amunt i avall, i amagant-lo entre els braços dóna cops amb la mà com si li hagués explicat un chiste brutal. Jajaja.
De repent, entre els seus riures i el meu, i donant un cop amb la mà molt fort diu "nuuuna!" (aquesta sóc jo). Ho diu amb tò de que còmica que ets, em parteixo la caixa amb tu!Increible. Que té 2 anys eh!!

Vaig cap a ell, m´assec al seu costat i li vaig donant copets a l´esquena (funciona eh!), al principi segueix rient fluixet, però poc a poc va tancant els ulls i la respiració se li calma. I ja està.

Com sempre serà l´últim en despertar- se de la siesta; jeje, no m´estranya, amb tantes ganes de juerga!

EL TONI I L´ELENA by Aru

Seguint en la línea de les coses fantàstiques que diuen els nens us n´explico un parell que he sentit avui, a l´escola:
El Toni i l´Elena miraven un conte, llavors el Toni em diu:
-Duna (allà cadascú té la seva pròpia versió del meu nom) ara miro un conte amb l´Elena, vale? (el Toni sempre diu "vale" jeje.)
-Molt bé Toni, però aneu a seure a la taula.
-Vale, amb l´Elena.
- Sí, sí, amb l´Elena.
Llavors el Toni segueix mirant el conte i diu, pensativament i escoltant-se a ell mateix:
- El Toni i l´Elena.
Com si fos el títol d´una història d´amor.
Brutal.

Llavors ha entrat el Bruno (jo estava al lavabo, canviant bolquers)
-Allunaaa... (ho diu amb una cantarella com de queixa, arrossegant l´última lletra. Sempre ho fa.)
-Què passa Bruno?
-Mira que m´he fet aquíiii? (i em senyala la bamba, tota bruta)
-Què és això?
-Una... (i pensa una mica )... una brutada.
-Ah... que t´has embrutat, oi?
-zí....
(jejeje)

És que són boníssims!

... jo vull ser una nena sempre BY LAIA

Aquest matí a l´autobús hi havia una noia amb 2 nens, els seus fills. La nena tenia 5 anys i el nen 3 (ho he sabut pels seus comentaris durant el viatge).

Em limito a transcriure la conversa, que, per cert, m´ha semblat genial.
El codi serà: M= mare, N=nen, Na= nena.

Nen: - Mama tu ets baixeta
(ho deia mentre a ell li penjaven els peus pel damunt del seient del bus i li quedaven a mig metre del terra).
M: - I tu?
N: - Jo sóc mitjà
M: - Tu ets petit.
N: - No, jo sóc mitjà i el papa és molt gran i la mama mitjana.
M: - I tu? si la mama és mitjana tu petit
N: - No, jo sóc mitjà
(i dale)
Nena: - No, tu ets petit, jo sóc mitjana.

La nena ha posat punto final a la conversa sobre el tamany dels membres de la família i n´ha començat una altre al passar per davant d´un concessionari de cotxes.

Na: - Aquí venen cotxes?
M: - Sí
Na: - I com el portariem a casa?
M: - Posariem la clau, engegariem el cotxe i marxariem.
Na: - I jo també?
M: - No, tu no, hauria de ser la mama o el papa, tu quan siguis gran.
Na (tota sèria i com qui no diu res): - Jo no vull ser gran, jo vull ser petita.
(no sap res la nena! i semblava tonta!)
M: - Ah doncs llavors no el podràs portar mai.
Na: - Jo vull ser una nena sempre.

No us sembla fantàstica la conversa aquesta de bon matí?
M´ha encantat.

CASI 29... I CREIXENT. by Aru

Ara fa just 1 any que marxàvem de gira. El Roger i jo vam tornar el primer cap de setmana per celebrar el meu cumple. I ja havíem estat a Madrid, Gijón i La Corunya.
Trucaves a casa i deies: "Ahir vaig estar a Córdoba, ara estem a Sevilla i d´aquí 3 dies marxem a Màlaga." I en una setmana fèiem mil coses, estàvem a 3 llocs diferents, visitàvem catedrals, museus, alcàzars... Teníem consciència de cada dia.

Demà torna a ser divendres, i les setmanes ara em passen volant. I m´agrada el què faig, però totes són més o menys igual: al matí al cole amb els peques, i a la tarda a donar classe de dansa.
I passen els dies sense adonar-me´n.
Però hauria de ser al revés, no? La monotonia fa que el temps passi lent, i en canvi quan fas moltes coses i t´ho passes bé... passa ràpid.

En fí, que ha passat 1 any... i el dissabte és el meu aniversari. El nostre. Jeje. I seguiré intentant ser millor, millor persona, s´entén, i com va dir algú, omplint els anys de vida, i no la vida d´anys.
Ademés això de l´edat és molt relatiu, i ja sabem que no ens fem més madurs (no necessàriament, vull dir), ni més responsables, ni més llestos.
I no és més savi el que en té 40 i no aprèn res, ni es para a pensar, i va fent... Sinó el que en té 20, o els que sigui, però ha après alguna cosa de tot allò que li ha passat.

Perquè el temps ens dóna experiències... però n´hem de treure profit.
I això, i no els anys, és el que ens fa créixer.

COM VA DIR EL SABINA... by Aru

Yo no jugaba para no perder,
tú hacias trampas para no ganar;
yo no rezaba para no creer,
tú no besabas para no soñar.

Ell i ella. Es coneixen, s´agraden, comencen a sortir...
Cada cop s´agraden més i quan estàn junts... estàn tan bé!
Ell la deixa abans que la cosa vagi a més. No vol patir.

Probablement sabeu d´alguna història similar; jo recordo escoltar-les de petita, a les pel.lícules, i després m´ho he anat trobant al meu voltant, i com més gran et fas més t´ho trobes. Deu ser que amb el temps ens tornem covards.

Cada cop que escolto una d´aquelles frases ( no vull enamorar-me de tu, no vull sortir amb ningú perquè ho he passat molt malament, m´agrades tant que...millor que ho deixem aquí, ja he patit molt...) em pregunto:
Pot més la por que el sentiment d´estar tan bé ?
Ja sé que sempre hi és, aquesta por, però... pot més?

No ho entenc. No ho entendré mai.
Si una cosa, en aquest cas estar amb algú, et fa sentir bé... no deu ser dolent per tu!
Per què privar-te´n?
Per què deixar que guanyi la por?

Sempre m´ha sorprès la gent que pot ser tan... pràctica, en qüestió de sentiments. Suposo que és perquè jo mai ho podria ser. No importa el mal que m´haguéssin fet abans.

Hi ha moments en què mana el cor. Altres moments ja li tocarà manar al cap.

En fí... I ja sé que no dic res de nou, està clar que si no jugues... no perds, però si jugues... pot ser que guanyis.

...soleado, con cocina americana... By Laia

Divendres vaig anar a veure un pis prop de la Illa. L´anunci descrivia un piset il.luminat, amoblat, amb 2 habitacions, cuina americana... El preu 750 €/mes.
Quan vaig arribar va resultar OH SORPRESA que el pis no estava amoblat. "Ya lo sé, ha sido un error nuestro, perdona". Sí, sí, perdona però jo ja he vingut i estic perdent el temps perquè, d´entrada, m´interessa un pis amoblat.
El pis "il.luminat" tenia 1 finestra en 1 de les habitacions. El saló-menjador no tenia llum natural i semblava més un rebedor una mica ampli que no pas una altre cosa (s´hi accedia directament des de la porta del pis).
La cuina americana... com us ho diria... era una cuineta en una pared del menjador "multiusos".
Així rollo pràctic, amb una mà remeno la sopa, amb l´altre faig zapping des del sofà, mentrestant vaig impregnant tota la casa amb olor a ceba sofregida... mmmmh.
Cuina americana, senyor ridícul, és una cuina, oberta, i enlloc d´una de les 4 parets hi ha una barra que dóna al menjador, però NO uns fogons enganxats a la paret, a mig metre del sofà i mig més de la taula on es menja.
I em diu´l´home que si vull mirar´m-ho una mica més... donar-me una volteta pel pis... ¿?
Però què vol que miri? Si només obrir la porta del pis ja estava dins del saló, del menjador i de la cuina fins i tot!.
"Normalmente los tenemos amueblados, me sabe mal.." A mi peor, no et fot! "Normalmente van con sábanas, toallas y hasta sartenes". Però què diu aquest home? "Sábanas"?. Quin flipe.
Preu total de la broma? Doncs dos mesos de fiança, el mes en curs, i un percentatge de la renta de no se quin cony de tonteries que em diu...
O sea que para entrar son 4 meses, ¿no? - li dic jo. I ell fa cara de estar calculant complicadíssimes operacions matemàtiques i finalment em diu amb cara de resignació ´"Sí".
Jo faig un somriure irònic, ho sento, se´m escapa... I dic que no ho veig coherent, que ja se que no ho estableix ell això, però que no em sembla coherent.
Frase final estelar del super venedor de pisos "Pués se alquilan muy bien estos pisos, y las condicones son las mismas para todos eh...y la gente... la gente pasa por el aro, eh!".

MOLT MACO, SÍ SENYOR.

SI NO HO VEIG, NO M´HO CREC by Aru

Pujo a l´autobús i m´assec en un d´aquells seients que estan d´esquena i que es toquen per darrere amb un altre. No m´agrada gens anar d´esquena, però és l´únic que hi ha lliure, i estic rebentada. Pfff...vaig pensant en les meves coses, deixo caure el cap ...
-Ui...perdó! - li he donat un copet a la senyora de darrera
-Home...
-M´he arrepenjat sense voler. Perdoni.
- Home, és que no és el primer cop eh...- la dona té ganes de discutir tú!
-Bueno em sap greu, ja li he dit
-Home és que els seients són individuals - joder la tia...
-Molt bé senyora, que sí. Que m´he arrepenjat. Soc humana. Ja està...quanta intolerància!
-Però què s´inventa??- en aquest punt la dona crida indignada i tot l´autobús ens mira.- Si és vostè que s´ha tirat a sobre meu!- En sèrio eh. Tal i com us ho explico.
-Bueno senyora ja està eh!! M´he arrepenjat un cop, potser 2 i no me n´he adonat. M´he disculpat. YA VALE!!

La senyora calla d´una vegada, sorprenentment i jo em torno a girar disposada a seguir el meu trajecte. Al.lucinada. Penso que almenys la tia ja s´ha desfogat i no ho pagarà amb el marit (pobre, el compadeixo si és que el té) quan arribi a casa. S´ha d´estar realment molt amargat per enfadar-te TANT per una xorrada com aquesta ,oi?